Cookie control
Divendres, 20 de Setembre de 2019

La 'Claror de nit' de Maria Dolors Vallverdú

19 d'Abril de 2019, per Biel Ferrer

Què ens suggereix una expressió, un sintagma, com 'Claror de nit', el títol del darrer poemari de Maria Dolors Vallverdú i Torrents, acuradament editat a Barcelona per l'Associació de Relataires en Català, enguany, el 2019, dins la col·lecció Elisenda Sala, núm. 11? Fina Masdéu, al pròleg, ens en diu que és un oxímoron. I què és un oxímoron? Doncs cerqueu-ne el significat al pròleg i una mica també en aquesta ressenya. Certament, ens evoca una llum tènue enmig de la fosca més negra, impenetrable i pregona, la gola del llop, el túnel allargassat, el llibre que encara hem de llegir. Endinsem-nos-hi, doncs: hi trobem l'anhelós 'Que no plori el silenci': "que toquin les campanes / com en dies de festa"; el patriòtic 'Països Catalans': "I acabo el clam / amb la mirada alçada / buscant el sol que un dia ha de venir"; l'antifeixista 'Elisa (I)', dedicat a Elisa Cardona Ollé, afusellada per Franco; el solidari 'Barqueta de paper': "Veus al cel la gavina / que acull els fugitius / i els fa de nord", i el violent 'No és desamor': "és atac brutal, és traïdoria".

Dels molts temes que conté llibre -la pèrdua i el record dels qui ja no hi són (el Jordi, l'Elisa, la Muriel...), l'afecte vers qui, encara ben viu, se'l mereix (la Tetis, l'Alice, el Robert...), la memòria històrica de la guerra, de la postguerra i el temps present insatisfactori, el món sencer (Síria, Palmira, Alep...) i la pàtria-, n'hi ha un que hi persisteix i que té dues cares: els dolors i les esperances de trobar una vall verda o una mar blava, tant se val, la nit i la claror, aquesta paradoxa que el jo poètic pateix i persegueix, respectivament, la violència i la resiliència, és a dir, la capacitat de l'individu per a afrontar amb èxit una situació desfavorable o de risc, i per a recuperar-se, adaptar-se i desenvolupar-se positivament davant les circumstàncies adverses.

I si llegíem el títol d'altres poemes, que sol coincidir amb el primer vers? Doncs fem-ho i aventurem hipòtesis sobre com continua i de què podria dir-nos res: 'Arribes tard' és un retret a algú amb raons de pes?; 'S'evapora el mar' ens fa pensar en la frustració per un objectiu no assolit?; '¿Per què plora la llum...?' ens insinua la recerca dels motius d'un estat d'ànim depressiu que cal superar?; 'Al Rosselló' és un topònim d'un indret dels Països Catalans que potser voldríem tornar a visitar perquè hi vam ser molt feliços?; 'Reus' hi és presentat com una ciutat ideal, com un (fals) paradís, o bé com una urbs amb tot de contrastos i contradiccions?; 'Camins d'avui' ens planteja la necessitat que la vida continuï cada dia malgrat tot? Cada lector haurà de construir-ne el sentit perquè tota obra poètica va de l'autor a l'obra i de l'obra al lector (i és aquest darrer, si és un lector prou intel·ligent i sensible, qui haurà de saber-ne aplicar el text a la pròpia vida sense anar a raure a la de l'autor). El jo poètic (que no hem de confondre mai amb l'autora, la Maria Dolors) va circulant de la primera persona del singular a la primera persona del plural, del jo més íntim al nosaltres col·lectiu, de la dona que té pensaments i sentiments a la lluitadora arrelada al país tanmateix desarrelat, talment aquell Tirant que, en arribar a Grècia, combina la trama bèl·lica (on sempre hi és valerós) i la trama amorosa (on hi és maldestre) o aquell altre personatge de John Williams, Stoner, que actua també així.

Sobre la poètica implícita en l'obra de la Vallverdú (els principis que guien la seva manera de fer poesia), podríem dir-ne que sembla que hagi pres, decididament, un nou camí: tendir vers la brevetat, vers l'essència, vers la poesia pura amb sense gaires ornaments superflus. Hi ha, això sí, alguna tirallonga de versos, algun sonet, però hi predominen textos de pocs versos perquè ja n'hi ha prou per a dir el que el jo poètic vol dir, en una sàvia economia del llenguatge, prescrita (no pas proscrita!) per Italo Calvino per a la literatura moderna. De fet, hi ha tantes poètiques com poetes, com va quedar ben palès al recull de parers que va gosar de fer la revista de llengua i literatura 'Els Marges' ara ja fa uns quants anys, concretament del 2004 fins al 2012, a autors tan diferents com Carles H. Mor (l'experimentació) o Montserrat Abelló (l'experiència). I totes prou vàlides, respectables. També podríem dir-ne res contrastant-ho amb el que deia Narcís Comadira sobre Gabriel Ferrater quan parlava de la poesia de Comadira: "I així un dia, després d’haver llegit [Ferrater] el mecanoscrit d[el llibre de Comadira] 'El verd jardí', em va dir que hi havia dos poemes que no li agradaven pas, eren 'La catedral' i 'Meditació de novembre', i jo li vaig dir que, si li semblava, els podia treure del llibre. I em va contestar que no, que un poeta s’ha de comprometre amb allò que fa i que potser anunciaven algun camí que podia ser interessant. I va afegir que endavant, i encara, com per reforçar-ho: "que així com en Tal (aquí va dir el nom d’un poeta jove) em sembla que no té res a dir, tu sí que em sembla que tens alguna cosa a dir". Jo m’ho vaig prendre com un 'poetam habemus'. Una mena de consagració. El que m’agradava de Ferrater era que et respectava, s’interessava per tu i pel que feies. I creia que la poesia havia de dir alguna cosa, que no valia la pena de perdre el temps en un joc verbal, per intel·ligent i divertit que fos. Ell no el va perdre, el temps, i la seva obra va marcar un canvi en la poesia catalana, com reconeixen els estudiosos." Doncs sí, respecte i interès és el que ens suscita l'obra de la Vallverdú. Perquè, diguem-ho 'hic et nunc', ben clar i ben alt: la poesia de la Maria Dolors Vallverdú no ha estat prou respectada ni tinguda en compte per certes patums culturals locals i fins i tot ha estat menystinguda i marginada. Doncs no, la seva poesia no mereix pas el nostre escarni, sinó el nostre respecte, el mateix que Ferrater atorgava a la poesia de Comadira. I ens interessa perquè és feta amb el cor i amb el cap, com bé diu Fina Masdéu al pròleg. I amb una llengua ben treballada per l'ofici d'escriure i de reescriure tantes vegades com ha calgut aqueix vers, aquella estrofa, tot el poema. Perquè la Vallverdú té coses a dir i ganes de dir-les a la seva pròpia i legítima manera, és clar: per exemple, amb la metàfora de la mar, de vegades esmentada amb el nom comú (la mar) o amb nom propi (Mare Nostrum), de vegades amb el color (blava), on, tot i ser ser escenari de tragèdies pretèrites i ben actuals ("cada onada repeteix la pena", "No viu la mar, plora llàgrimes salades"), el jo poètic tal vegada voldria passar-s'hi tota la vida, de tan bé com s'hi arriba a sentir ("Retrobar en la mar aquella placidesa"), com ho canten -si ens aveníem a jugar amb la intertextualitat- els valencians d'El Diluivi a la cançó 'Parets de sal': "Vull una vida dins la mar / i baixar cada nit a l'infern per trobar el caliu. / Vull una vida dins la mar: / una vida de sal, de calfreds, / una vida de mar, una vida de peix." (Algú s'anima a musicar la musical poesia de la Vallverdú, per cert?) Estic convençut que aquest 'locus amoenus', aquest indret agradable, aquest lloc feliç, que esmenta la cançó dels valencians també fora una bona llar per al jo poètic que posa en joc la Vallverdú. Altrament, al llibre de memòries del seu pare i d'ella mateixa, encavalcades, la coautora parlava d'una 'Blava aparença' -una vegada més, el color blau, però ara només aparent- per tal de referir-se al frau del franquisme, que pretenia imposar una pau i una felicitat fictícies, aparents, falses, apòcrifes, a força d'inocular repressió a la societat que tenia presa, lligada i ben lligada de mans i de peus, com ara mateix, en què ens adonem que el franquisme continua vigent i, dissortadament, els nostres líders polítics no gosen desempallegar-se'n aplicant, per exemple, el resultat del referèndum vinculant del Primer d'Octubre, màxima expressió antifeixista i, doncs, de democràcia participativa plena i alliberadora.

Què hi podem trobar en aquest llibre, com a lectors? Doncs ens hi podem trobar nosaltres mateixos, a la recerca d'una felicitat veritable que pot tenir formes molt diverses, però que, en tots els casos, neix d'una de les condicions innegociables de la persona humana: la llibertat de fer amb les nostres vides el que ens plagui, sense haver-nos de sotmetre, com a individus sols ni com a individus socials, com a éssers humans i com a ciutadans d'aquest país, a la voluntat de ningú. Hi podem trobar escrit allò que potser nosaltres pensem i sentim però que encara no havíem trobat la manera d'expressar. La poesia i vida de cada lector, entortolligades, com les cames dels amants. Perquè, com diuen els indies del pop rock català Mishima, a 'S'haurà de fer de nit', a propòsit de la fosca i de la claror, la mort i la vida, "...enmig de la merda..." i en acabat d'haver afirmat que "la felicitat es multiplica / per cinc després de patir": "No hi ha res que encengui la vida / millor que entendre que ens hem de morir. / Si vols que surti el sol, / abans s'haurà de fer de nit".

Gràcies, Maria Dolors Vallverdú, per haver aportat llum a les nostres vides, per haver-nos aclarit la nit, per haver-nos regalat, com diu el darrer vers del teu magnífic poemari,"el foc dels teus ulls que foraden la nit"!

Biel Ferrer Puig és filòleg. 

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics