S’ha parlat molt (i ara sembla que hi tornem) d’un possible govern de coalició entre PSOE i Unidas Podemos (UP), amb un reguitzell de notícies i declaracions contradictòries, a la vegada que amb escenificacions quasi teatrals per donar més importància a les declaracions d’un o altre grup polític. La creença general sembla que ha estat que s’havia de fer un govern fos com fos, i segons la tendència de qui feia la crònica, aquest s’havia de fer amb la cessió necessària per part del PSOE d’unes parcel·les de poder (entenguem ministeris) a UP per portar endavant el nou govern, i des de l’altra visió amb l’accent posat en què no s’havia de cedir res per part del PSOE i mantenir l’objectiu d’un govern monocolor.
Les posicions va semblar que quedaven ben definides el passat dia 25 de juliol, amb el resultat de les votacions a la segona sessió d’investidura. El PSOE no volia una coalició per fer govern, i demanava un suport extern per part d'UP, mentre que aquesta formació posava com a condició formar part del govern per facilitar el suport demanat. Ambues formacions podrien estar actuant contra els interessos reals del seu mateix partit polític. El guanyador de les eleccions, tot i que sense suport suficient per formar govern (de moment), té (ho ha manifestat clarament) com a objectiu no incorporar ningú que no sigui del seu grup en el govern, fet que ha portat a generar unes negociacions davant UP orientades, com així ha estat, al fracàs. Per la seva part, UP ha vist que els seus vots eren necessaris per confeccionar un govern d’esquerres, i això els ha fet creure que tenien l'oportunitat de poder accedir al govern i obtenir d’aquesta manera un cert triomf de la seva formació, entesa com càrrecs i poder.
La ironia sembla que en aquest cas s’ha produït per la via de la contradicció, ja que tant un com l’altre partit han fet uns plantejaments que podrien anar en contra dels seus interessos. Al PSOE, enlloc d’establir un govern monocolor, li podria interessar fer un govern amb la incorporació d'UP, tenint en compte que qui realment portaria les regnes de la governabilitat, en tant que la possible incidència del segons (si ens atenem a la darrera oferta feta per Pablo Iglesias des del faristol del Congreso de los Diputados), en el desenvolupament de la governabilitat seria escassa i, per tant, la seva visualització molt minsa. Aquest escenari podria permetre visualitzar al PSOE com el partit governant, i assumir majoritàriament els rèdits polítics, al mateix temps que controlar, des de dins, des de la visió de l'esquerra, el seu principal opositor.
Al seu torn, si UP arribés a entrar en el govern es veuria en la necessitat, com ja ha fet en alguns dels assumptes dels quals havia fet bandera, de deixar de banda molts dels seus plantejaments, pels quals ha estat votat, i assumir com a propis els del partit majoritari en el govern. El partit que ha defensat la idea de l'existència de presos polítics, es veuria havent-ho de negar, el partit que ha demanat la derogació de la Llei mordassa es veuria, potser, en la tessitura d'haver de “defensar-la”, el partit que ha parlat de la plurinacionalitat hauria de callar i oblidar tant aquests plantejaments com els de la reforma laboral, i molts altres. El resultat podria ser, en les eleccions següents, una pèrdua important de vots, donat que els seus votants podrien concloure que, per tenir polítiques socialistes, o per incomplir programes, no cal seguir aquest partit.
Quina seria la millor opció per establir un govern, sempre des de la visió de cadascun dels partits, doncs? Per part del PSOE, incorporar UP al govern, de manera que el tindria controlat, i possiblement, fins i tot, en certa manera diluït. A la vegada, des de la visió d'UP, la millor proposta seria no entrar en el govern. Donar suport a la investidura, ja fos amb el vot afirmatiu o l'abstenció (avui s’anomena govern a la portuguesa), però mantenint la llibertat de poder actuar quan calgués com a verdadera oposició. D’aquesta manera, la seva visualització com a partit i les seves actuacions es veurien reflectides clarament en cadascuna de les votacions.
I des del punt de vista de la governabilitat, ens podríem preguntar, què seria el millor. Donat que sembla que els partits d’àmbit estatal no tenen voluntat de coalicions, i davant la necessitat de poder disposar d’un govern estable, l'opció de mantenir UP a l'oposició, i donant els suports al govern que calgui i quan calgui, pot portar de fet a un govern feble, però a la vegada, atenent a l'experiència dels governs fort que han actuat com “dictadura de les majories”, segurament el resultat seria una governabilitat més propera a les necessitats de qui els ha escollit.
Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg.
