Cookie control
Dimarts, 29 de Setembre de 2020

La 'critarquia' o judicialització general

Cal reconèixer que a mesura que passen el dies, la ciutadania, la gent, com diríem col·loquialment, està cada vegada més confosa, més desencisada i més neguitosa. Confosa perquè no veu clar quin és el camí que els polítics estan prenent, o almenys quin és l’objectiu que cerquen, més enllà de les frases, a vegades grandiloqüents, i tot sovint buides de contingut. Desencisada perquè en un moment donat varen fen confiança al dirigents de les formacions polítiques quan presentaven un objectiu clar i una (suposada) unitat d’actuació que al final han vist s’està diluint a marxes forçades. Neguitosa no tan sols pel que ha pogut passar i per les actuacions i conseqüències que poden encara esdevenir, sinó també per l’excés d’ofertes (quasi una per interlocutor) i la manca de realitzacions, i, sobretot, per una sensació de impotència que s’està traduint a la vegada en pessimisme en uns casos i certa exasperació en d’altres.

I mentre es va generant aquest cultiu, aquesta força continguda entre qui té la capacitat d’emetre el seu vot i que demana ser dirigida, l’escenari en el qual actuen els seus representant polítics sembla correspondre a un altre entorn més proper al desig de com voldrien aquests que fos, que no pas a la realitat en la qual ens trobem. Per una banda, els partits independentistes, cadascun pel seu costat, cerquen la millor manera d'obtenir bones posicions en els diferents estaments de poder. Amb aquest objectiu provoquen discussions que, en ocasions, arriben al qualificatiu de baralles publiques, amb la creació de pactes que, vistos no des del prisma polític que sembla aguantar-ho tot, sinó des de la visió del ciutadà, s’enumerarien contra natura, a la vegada que d’altres grups polítics del mateix entorn s’erigeixen en salvapàtries que se situen per damunt de tothom, i al mateix temps que donen lliçons posen pals (o votacions) a la roda (prou malmesa), fet que encara fa més feixuc el camí. Sense oblidar el anomenat bloc constitucionalista, els que fan quasi la seva raó de ser de les escenes i les 'perfomance' a les places dels pobles, i la denúncia permanent de qualsevol cosa amb l'esperança d’obtenir-ne algun rèdit electoral. 

En aquest context, prou enterbolit, cada vegada té una posició més rellevant la judicatura. Quan veiem que qualsevol actuació, ja sigui de caire personal, com portar un color determinat en la indumentària, una decisió relativa a la pròpia activitat, com el fet d’atendre o no a un client, o l’acció de posar o no un element a una façana, o, fins i tot, el pensament d’una persona (interpretat lliurement per un tercer) pot acabar ara sobre la taula d’un jutge amb qualsevol argument jurídic, per precari que aquest sigui, ens ha de fer pensar que potser estem en un procés de metamorfosi per acostar-nos a una 'critarquia' com a sistema de govern que cohabita amb la democràcia.

Aquesta modalitat de governar, ja apareix reflectida en l'Antic testament (en el 'Llibre dels jutges'), i que es correspon a un període de 300 anys (de 1.400 i 1.100 a.C.), i en d’altres entorns de la geografia (afortunadament limitats en el temps) en els quals el poble era governat pels jutges amb l’argument que aquest s’allunyava del seu objectiu i requeria d'una direcció clara i ferma. Pot ser agosarat, però hem de reconèixer que ens estem situant en un escenari d’àmplia judicialització, que afecta a tants aspectes de la quotidianitat de les nostres vides, i en la qual hi ha certes semblances, com per exemple quan pel fet de parlar en català s’ha estat denunciat per insults a l’autoritat, per portar color groc s’han vist desposseïts de la peça de roba, pel fet de no atendre a un potencial client o explicar en una escola uns fets, algú es pot trobar amb una denuncia d’odi i amb independència del resultat (que sempre arriba tard) la “pena” que comporta en si mateix tot un procés penal, fet que ja altera i, en certa manera, encara que no es vulgui, genera una autocensura.

“No hi ha pitjor tirania que la que s’exerceix a l’ombra de les lleis i a la calor de la justícia”. Aquesta frase la va expressar Montesquieu, quan va escriure la teoria de la divisió de poders. La gent, el poble, és conscient d’això i està disposat fins i tot a suportar-ho i seguir ferm amb els idearis, però demana al mateix temps que els polítics, els seus líders, siguin conscients del moment i recordin que ells estan per servir al poble.

Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg. 

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics