Dijous, 28 de Març de 2024

La doble vara de mesurar amb els nostres diners

Ángel Juárez Almendros és president de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra

05 d'Agost de 2015, per Ángel Juárez

Serà una sensació meva, o potser és que amb els anys m’he tornat més analític i més diable, però des de fa uns dies tinc una reflexió que no em puc treure del cap. Després de les eleccions municipals es va parlar molt del cataclisme electoral, de revolució política, del final d’una era, i es van utilitzar mil expressions similars, cadascuna més grandiloqüent que la següent. Alguns partits van emergir amb molta força, ganivet a la boca i llum celestial de fons, anunciant que la vella política havia mort. No obstant això, unes setmanes després la realitat continua sent força semblant a la que hi havia abans dels comicis, i no sembla que els problemes vagin a solucionar-se per art de màgia, com molts podrien pensar. La revolució es pot estar coent, però si es així, ho està fent a foc lent.

Ve aquesta idea al meu cap després de llegir una dada que m'ha deixat petrificat. Segons un informe d'Intermón Oxfam, les 20 persones més riques d'Espanya tenen els mateixos ingressos que el 20% de la població més pobre. És a dir, dues desenes de persones posseeixen el mateix que milions. I el món continua girant, Rajoy diu que la crisi s'ha acabat i es queda tan tranquil, i aquí no ha passat res. De vegades els arbres no deixen veure el bosc, però la realitat és la que és: a Espanya continua havent-hi moltíssima gent que ho està passant malament. En el meu món, el de les organitzacions no governamentals, entitats sense ànim de lucre i fundacions, tampoc estem per llençar coets, com així ho demostren les dades (han desaparegut un 30% des que va començar la crisi i les previsions no són encoratjadores).

En aquest context s'ha produït un fet que vull rescatar per tal que no caigui en l'oblit: polítics (ja siguin de la vella o de la 'nova política') que cobren el seu sou de 40.000, 50.000 o 60.000 euros de la mamella pública que critiquen les subvencions a entitats per ser diners públics. Això demostra una cosa que jo defenso des de fa molt de temps: que molts polítics desconeixen el treball i l'esforç que fem desenes de milers de persones en aquest país que no perseguim enriquir-nos sinó posar el nostre gra de sorra en la lluita per una societat més justa. Em refereixo a persones que no batallem per millorar la nostra posició personal dia a dia, sinó que apostem per la transformació de la societat. Criticar que se subvencionin aquestes associacions demostra una profunda ignorància, de la mateixa manera que ficar en el mateix sac a Undargarins i fundacions inventades per partits amb les entitats que treballen de manera seriosa és lamentable i simplista.

A aquests polítics m'agradaria recordar-los que la gran majoria de les ONG som humils i ho passem  malament per poder pagar als nostres tècnics, perquè el 80% del total de les ajudes se les emporten les fundacions més poderoses (Creu Roja, Càritas, Medicus Mundi, etc.) que tenen uns recursos amb els quals nosaltres no podem ni somiar. I no obstant això, aquí seguim (aquelles que aguantem), al peu del canó, lluitant pels nostres objectius que, tot i ser modestos, ajudaran a fer del món un lloc millor. Davant d'aquest panorama, ¿quin dret té un polític que cobra un gran sou -a banda de dietes per assistir a les reunions- a dir que no hauríem de rebre subvencions? L'expressió "doble vara de mesurar" elevada a la màxima potència. En moments com aquest em recordo d'una frase del gran Groucho Marx, "és millor estar callat i semblar ximple que parlar i aclarir els dubtes definitivament".

Les entitats sense ànim de lucre, sense subvencions, no tenen raó de ser. Una ONG sense subvencions és com un músic sense instrument, un actor sense escenari, un partit de futbol sense pilota. Les entitats com les que presideixo necessitem les subvencions per poder fer projectes, per tenir sentit i significat, per viure. I sí, sempre hi haurà Undargarins que vulguin aprofitar-se del sistema, però hem de ser prou madurs com per evitar que una poma podrida no contamini la resta.

Un altre assumpte que s'ha convertit en un malson recurrent per a les fundacions és que cada vegada és més difícil aconseguir les subvencions. Malvivim en la dictadura de la burocràcia, en el regne dels papers, en un món en què el segell i la data de registre porten la batuta. Papers, papers i més papers. Ells són els veritables reis del mambo, i semblen ser més importants que els arbres que volem plantar o els nens als quals volem ensenyar a respectar el medi ambient. Com en els antics països soviètics, la burocràcia és una arma de desgast infal·lible. La sensació és que tot està muntat perquè el teixit social sigui cada dia més pobre i vagi desapareixent.

Espero que em perdoneu el meu to crispat, però perquè això no sigui una simple rabieta condemnada a perdre’s en el temps i la distància faré una proposta constructiva: auditories periòdiques tant a partits com als propis polítics. Si les entitats hem de justificar tot el que fem perquè són diners públics... per què ells no haurien de fer el mateix si el seu salari prové de la mateixa guardiola? Nosaltres no tenim problemes en fer-ho perquè necessitem les subvencions i acatem les instruccions ens agradin o no. Per què els polítics no haurien de fer-ho també? Que potser ells són especials? Massa sovint oblidem que els nostres representants polítics no deixen de ser, al cap i a la fi, els nostres servidors. Ja va sent hora que actuïn com a tal.

Ángel Juárez Almendros és president de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra.

 

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics