Ni vint-i-quatre hores després que la presidenta del Parlament acabés el seu discurs de presa de possessió amb un “visca la república catalana”, els dos partits independentistes de la cambra, Junts pel Sí i la CUP, presentaven el document que ha de fer realitat l'expressió de la senyora. Havíem d'arribar aquí, era previst que hi arribéssim, segons els resultats electorals, però l'emissió del paper em va deixar amb la respiració en suspens. Em sembla que no vaig ser l'únic, perquè vaig detectar que els que en altres ocasions passen per ser els més sobiranistes i independentistes de tots, en comptes de celebrar la declaració es van estimar més comentar o lamentar l'escorcoll policial del domicili de Jordi Pujol, esdevingut aquell mateix matí. Vertigen? Por? De tot hi deu haver, en més o menys graduació.
El president del govern Mariano Rajoy, tan lent de reaccions altres vegades, va sortir immediatament per proferir un enfilall d'amenaces. No va dir que inhabilitaria “constitucionalment” el president Mas ni que suspendria l'autonomia, però se li va entendre la pulsió. Va parlar de posar en acció tots els recursos que la llei li permet, i alguns vam pensar –jo almenys– en la Policía Nacional i la Guàrdia Civil, que últimament es passegen molt per Catalunya exercitant-se en els escorcolls i en trucar als domicilis particulars a bona hora del matí. No dramatitzem. Pensem que a Europa seria molt mal rebuda una suspensió de l'autonomia catalana. Si? Vostès es refien d'Europa, en un cas així? Un “disgust”, un “avís” i girem full. Passem pantalla, que es diu ara. Temo que els ambaixadors no serien ni cridats a consultes. L'Estat, els estats, són potents, i per molt que de vegades vagin a mata-degolla a l'hora de la veritat s'ajuden i s'entenen ells amb ells.
L'agent de Rajoy a Catalunya va dir un dia que la broma s'havia acabat. En un sentit diferent, és veritat que s'ha acabat. Fins ara hem viscut de manifestacions, concentracions i consultes on l'element festiu ha tingut un paper destacat. Amb el document que condueix a la república catalana ha passat l'hora del pati. Veig serens els líders dels partits independentistes. A la seva serenitat m'agafo quan em sento defallir. Què faríem sense l'autonomia ara vigent? Desobeir. A la toga? Al tricorni? Perdonin: l'esperit és fort però la carn és dèbil, i jo a vostès no els amago res. Post festum, pestum, que vol dir treballar i anar endavant. Ni que fos aconsellable un replegament estratègic, que potser ho és, i sigui tard o d'hora, no es pot acceptar viure en un règim que basa la “unitat” en la por.
