La pel·lícula Ocho apellidos vascos, i la seva seqüela Ocho apellidos catalanes, em fa pensar en com som de diferents, també en el sentit de l'humor. Mentre aquí ens sabem enfotre de tot, començant de nosaltres mateixos -vegeu Polònia, de TV3-, allí es ven l'enriure's dels altres però, sobre ells... ja veuríem.
Per comprovar-ho, i ja que els creadors d'aquestes pel·lícules diuen que han deixat la porta oberta per una tercera, que podria ser "Ocho apellidos gallegos", que en facin també una amb el títol de “Ocho apellidos castellanos”. A veure si hi ha el mateix “calaix”.
Es va construir una simbologia, inalterable en el temps, en què es considera que només hi ha una identitat nacional que mai pot ser discutida, i a la que no se li pot faltar el respecte. Per això, utilitzar i caricaturitzar, com s'ha anat fent, altres identitats existents, com poden ser la catalana, la basca o l'andalusa fa gràcia, i no representa el sacrilegi i la falta que seria fer-ho amb “la identitat”.
Tot i que, incloure en un mateix paquet l'andalusa és un error perquè, quants andalusos hi ha que vegin la seva Andalusia com una nació sobirana, o independent? I per contra, quants n'hi ha que no se sentin espanyols? La seva identitat, que sempre serà l'andalusa, està diluïda dintre de la considerada "normal", inclús moltes de les seves manifestacions són agafades per representar el folklore espanyol.
De la part humorística del tema, pel mateix preu, també es pot passar a la part que maleïda la gràcia que fa, doncs, en el nostre cas en concret, hem de passar-nos la vida mirant molt bé que fem i com ho fem, entomant tot el que es pugui dir de nosaltres i mesurar molt bé que diem.
Ens tenen simplement com a llogaters d'una habitació del pis que, malgrat ser de tots, consideren de la seva propietat, amb els que és difícil d'entendre's, entre altres pegues perquè parlem rar però... mentre paguem. Si seguim pagant, és senyal que estem bé en una habitació quan, amb el que paguem, podríem viure en un pis de propietat.
