Cookie control
Diumenge, 18 d'Agost de 2019

La lletania europea dels nous edificis que s’enfonsen

Quan caus en aquesta medicina mai més en pots sortir. És música per a just abans del penya-segat, per a la nit fosca que ja és aquí, per a un món on el sentit és sempre autoritat i destruir-lo és l’únic objectiu raonable i sensat, tal com no es cansava de dir i repetir l’Hac Mor. I art com a sinònim absolut de llibertat, de llibertat absoluta, de poesia en el so i en la paraula, construït des del racó del soroll nascut com a ariet per derruir les parets més altes d’una societat obsessionada en quedar bé i obligada, per propi convenciment, a consumir no res per tal de semblar permanentment feliç.

"El silenci és sexy" deixa anar com si volgués provocar a qui acabava de torturar amb sons industrials de tota mena allunyats, com la nit del dia, de les melodies agradables del pop, de les cançons d’estiu, dels ritmes ballables sudamericans, de les complaents paraules que, mentre tot s’afona en una orgia postmoderna de destrucció programada, deixen anar els dirigents de l’Europa d’avui. I ho és, perquè quan tot calla el que hi queda és la tènue línia que separa el soroll del silenci, els timpans sagnants de l’agradable ordenació dels acords majors fa, sol, do…

Mentre s’acumulen percepcions fetes a partir dels seus sons sobre, precisament, tot el contrari, la veu de Blixa Bargeld anuncia que el silenci és 'sexy', però no com a opció. El soroll és camí per arribar a la bellesa. Perquè és el soroll qui fa possible el silenci i, com a obligació necessària, és ben clar que un depèn de l’altre. Per tant, no hauria de ser tan estrany fer-ne una peça artística en forma de cançó, de so. I és tan escassa aquesta manera de fer que fa feredat. Els 'músics' del pop i el rock prefereixen el virtuosisme, la cançoneta, la repetició que s’enganxa fins que envesca, contra ells és que van alçar-se fa ja tant…

Alçats sense èpica però amb gust, amb el negre com a bandera, amb la poesia del soroll com a arma, els impronunciables (per a nosaltres) 'Einstürzende Neubauten' són material literari d’una novel·la-fals dietari-creació literària que amb el títol d’'Europa Kreuzweise. Eine letanie' ha publicat, en versió castellana no del tot correcta Hurtado & Ortega; la catalana ni hi és ni ningú no l’espera? La 'lletania' és obra de Blixa Bargeld, a qui cal considerar com un dels artistes més grans d’aquesta Europa que cau a pes, al pes de la seva pròpia estupidesa i de la seva prepotència. Una lletania que fa de banda sonora d’una processó per restaurants, hotels, carreteres, aeroports i escenaris d’un vell continent cada cop més vell. Dins hi sonen els Neubauten, que assisteixen a la seva putrefacció, la d’Europa, i n’expliquen la mala olor, sense intencions de denúncia, només com a constatació del fenomen, i també com a forma de crear bellesa, segurament l’únic que la pot salvar. Europa, segons Blixa Bargeld, una autèntica enumeració tediosa de països i ciutats. Tal com ell mateix assegurava en una entrevista "L’art no ha mort, perquè la llibertat no ha mort", però la dalla cada cop sega més a prop del coll i el rock industrial, una vella definició desada fa temps, continua omplint bacs en el cap i arreu on la grisor encara no se n’ha fet l’ama.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics