"Alguna cosa es mor en l'ànima quan un amic se'n va" cantaven en aquella bella però trista copla, i quina raó tenien. Fer-se gran és començar a anar a més enterraments que casaments i, en fi, això és una cosa que assumim com una part inextricable de la condició humana, així que la postura més raonable és acceptar-ho i seguir caminant. Sorgeix aquesta reflexió per la meva necessitat de purificació; no en va han estat diversos els éssers estimats que en els últims mesos han mort, provocant-me una immensa pena. I sí, és llei de vida, però fa mal igual.
Ja he comentat que de vegades tinc la sensació d'haver viscut dues o tres vides en una. I precisament una de les raons per sentir-me així és que estic envoltat per centenars i centenars de persones, sent el meu vincle afectiu més gran (i estant més repartit pel món) que el de la majoria. Per tant, el fet que tants éssers estimats m’abandonin no hauria d’estranyar-me. Al cap i a la fi, si eliminem les nostres emocions i ens cenyim a un punt de vista estrictament racional, és una qüestió estadística. Però és clar, a veure qui és el guapo que es posa a pensar en números i en possibilitats matemàtiques quan li comuniquen que un amic ha marxat per no tornar mai més...
El passat 6 d'agost va morir Guillermo Anderson, cantautor i un dels artistes més importants d'Hondures i Llatinoamèrica. I un bon amic meu. Guillermo va ser membre fundador de la Red Internacional de Escritores por la Tierra (RIET), i va participar en cinc dels set Encuentros de Escritores por la Tierra celebrats fins al dia d'avui. La RIET va ser el nostre punt d'unió, i poc a poc, amb el pas dels anys, en els nostres espaiats però intensos moments compartits, es va anar creant una sòlida amistat malgrat estar separats pel 'Charco'. L'última vegada que vaig veure a Guillermo va ser el juny del 2015, quan va venir a Tarragona a recollir un Premi Ones, concedit per Mare Terra Fundació Mediterrània, l'ONG que presideixo. Li vam atorgar el guardó, segons vam explicar en la gala, per "impulsar a través de l’art i la música campanyes de defensa de l’educació, el medi ambient i la salut universal, per recuperar músiques tradicionals hondurenyes oblidades que corrien el risc de desaparèixer, per ser la veu d’un país necessitat de referents, i per haver-se convertit en l’ambaixador cultural d’Hondures al món".
Aquell cap de setmana vam compartir moltes experiències i emocions. Guillermo ens va posar a tots els pèls de punta amb la seva actuació durant la cerimònia. Aquells que no el coneixien es van quedar amb la boca oberta pensant “però d'on ha sortit aquest home?”. També vam tenir temps per xerrar de les nostres coses. Jo li vaig explicar que en aquell moment estava rebent un tractament per combatre el càncer que m'havia atacat. I fixeu-vos quines coses té la vida, aquesta vida que pot ser tan fotuda com meravellosa, que un mes i mig després d'aquella trobada en Guillermo em va trucar per confessar-me que a ell també li havien detectat la mateixa malaltia. Durant aquests últims mesos vam parlar amb certa freqüència, ens vam donar ànims i ens vam donar suport mútuament, ja que sentíem que lliuràvem una lluita conjunta, que l'enemic era el mateix i que per tant havíem d'estar junts per derrotar-lo. Durant aquest temps la nostra amistat es va fer encara més forta. Malauradament, ell no ha tingut sort i ens ha dit adéu aviat... massa aviat.
Vaig voler escriure aquestes línies quan em vaig assabentar de la seva mort, però vaig decidir deixar passar un temps i fer-ho amb el cap fred. I és que aquestes coses cal fer-les quan un se sent preparat i ho desitja, i no quan se suposa que toca. Ara que ja estic llest, vull que tothom sàpiga que Guillermo Anderson era un artista incomparable, però també un ecologista conscienciat, una persona humil, un amic fidel i un exemple per a tothom. I sí, la vida té aquestes coses, que tan aviat emergeix com desapareix; ho assumeixo, i no obstant això se’m fa estrany pensar quan escolto les seves cançons que ell ja no es troba entre nosaltres. Per això volia dedicar-li aquest panegíric, per això volia compartir les meves llàgrimes amb vosaltres, per això vull creure amb més fe que mai en les paraules d'un altre amic desaparegut, Eduardo Galeano, qui va escriure que tots naixem i morim per tornar a néixer, i així serà per sempre, perquè la mort és mentida.
Ángel Juárez és president de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra
