Cookie control
Divendres, 15 de Novembre de 2019

La política i els personalismes: perillosa conjunció

Ens trobem amb la manifestació més gran de manca de capacitat o de voluntat dels polítics, per donar resposta a la demanda de la ciutadania, manifestada en les darreres eleccions generals que clarament volia un govern de coalició.

Novament ens convoquen a les urnes. La notícia, de fet, no crec que sorprengui a ningú. Des de fa temps, des de les darreres eleccions del 29 d'abril, ja es van començar a sentir veus que apuntaven que la voluntat del president en funcions i secretari general del PSOE Pedro Sánchez, era d'una nova convocatòria, donat el bon resultat obtingut i la confiança en les enquestes que rep. Per tant una de les raons (que no l'única) de no presentar-se de nou a una sessió d'investidura, s'ha d'entendre, que ve donada (en part) per la confiança que pot tenir en millorar els darrers resultats, tot i que les declaracions han estat sempre, responsabilitzar a la resta de l'arc parlamentari de la seva decisió.

Durant uns mesos, hem tingut ocasió de veure com Sánchez feia seva la frase d'un personatge de Giusepe T. De Lampedusa en la seva obra ‘El Gatopardo’ quan deia "Canviar-ho tot perquè res canvií". Ha estat una mostra de malabarisme dialèctic, donant mil arguments que s'anaven contradient amb total naturalitat, a mesura que les negociacions per formar govern es produïen, en tant que els altres partits, sense voler i a vegades amb errors importants d'estratègia, li seguien el joc.S'ha de reconèixer l'habilitat per fer-ho i a la vegada la manca manifesta d'aquesta capacitat part de la resta de grups polítics.

La raó d'aquestes actuacions, ha estat com sempre una visió d'un personalisme i egoisme, que ha arribat a ratllar l'egolatria, dels anomenats "líders" dels partits que configuraven la seva posició, davant la constitució d'un nou govern, en funció dels previsibles resultats, en una (ara ja no) hipotètica nova contesa electoral. Forçar però, unes noves eleccions per part del partit, ara en el govern no ha estat un fi en si mateix. S'ha utilitzat com un mitjà per poder obtenir el que realment es volia. Aquest objectiu, del qual no s'ha parlat, però que ha estat en tot moment latent sobre la taula, en totes les converses mantingudes és doble. Per una part no dependre de cap altre partit i fer el que millor cregui, però també que la seva capacitat de maniobra, no depengui en res de Catalunya, que impregna qualsevol actuació en l'àmbit estatal.

Es tractava de treure-la de l'equació, qualsevol incidència de referència catalana, i evitar la constitució d'un govern que pugui dependre dels vots dels diputats dels partits catalans. El president en funcions no volia (al marge d'altres qüestions i diferències amb qui se suposava, era el seu soci natural, UP) que mai li poguessin dir, que devia el càrrec al vot dels catalans. En aquests moments parlar de Catalunya és, pels d'àmbit estatal, un anatema del qual s'ha de fugir, tret que sigui per establir mesures coercitives.

La resta de partit d'àmbit estatal, tots i sense cap excepció, també han anat donant cops de cec, a veure si en algun moment ho encertaven. UP amb plantejaments modificats cada dia, amb la sensació de ser "la d'oferta del dia", C's amb les seves cuites internes i les seves propostes, que podríem qualificar de desesperades davant les noves eleccions, a la vegada que el PP, es mantenia expectant i preparant-se pel mes de novembre. Quant a la resta de partits, amb contradiccions uns, demanant eleccions a Catalunya i no a l'Estat, sense previsió d'alternatives d'altres i com sempre alguns amb el seu suport en venda. Aquest escenari dispers i a la vegada poc compacte, li ha servit a l'actual president en funcions, per poder actuar com si tingués, ell sembla que s'ho creu, majoria absoluta.

En tots els supòsits de governabilitat, que s'han pogut veure, el bé general, s'ha oblidat, l'interès de la ciutadania no apareix, les demandes reflectides en la distribució d'escons, no s'han tingut en compte i tan sols els interessos personals i de partits estan sempre sobre la taula, tot i que sí que hi ha un factor, recurrent en tots els debats i negociacions i es Catalunya, amb l'objectiu subliminal, que no aparegui, que el seu pes, a la governabilitat de l'estat no sigui rellevant, creient que així es resoldrà (per si sol) la situació derivada dels fets d'octubre del 2017. Que les reclamacions d'independència, d'inversió, els incompliments pressupostaris o les necessitats i demandes dels seus ciutadans, quedin al marge de l'agenda política. Com deia Maquiavel en el seu 'Estudi de les lluites pel poder entre els homes': "Hi cap quasi qualsevol actuació, si amb això s'arriba al poder i aquest es pot exercir sense gaires maldecaps". Aquest sembla ser el criteri que impera en la política, arribar al poder com sigui, i si és possible sense haver de resoldre problemes.

Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics