Quan vaig fer part del servei militar a Castillejos (serra de la Mussara, al Baix Camp) fèiem algunes cosetes, no gaires, que tocaven el voraviu dels comandaments. No els agradava la processó amb què a vegades acompanyàvem algun company castigat a dormir a la preve (prevenció). Pujàvem pel Passeig de Gràcia (el carrer central del campament) cantant a cor la cançó piadosa Perdónalo señor adaptada a la circumstància i portant el subjecte arrestat damunt d'una plataforma, a la manera d'un sant en processó solemne.
La paròdia de les processons es van acabar en sec perquè un dia va haver-hi una empurada (càstig, arrest) exemplar per aquest motiu. Tot i tenir la paella –i les armes– pel mànec, els oficials eren conscients que el règim defallia i que els joves post-maig del 68 érem cada vegada més indòmits i irreverents. Tenien pànic a les reaccions multitudinàries, com aquelles processons bufes que destil·laven rebuig. Eren un desafiament lleu però indubtable, contenien la llavor d'allò que més temia la dictadura: la sub-versió. La revolució, en definitiva, que era una bandera comuna del jovent que a tot el món cantava les mateixes cançons de protesta.
Avui revisc el Castillejos del tardofranquisme. Ric per sota el nas davant de les reaccions autoritàries d'un sistema que veu com se li escapa de les mans un tros sencer d'Espanya. Ja només li queda el recurs del codi de justícia militar. Ai, perdó, volia dir del TC. Fins que aconsegueixi condemnar Mas i tots els consellers a penes de presó. A la preve, com ordenava l'obcecada autoritat castrense. I els delinqüents que vam votar el 9-N, tots amb ells, en comitiva, cantant alegrement perquè la imatge d'Artur Mas i els consellers engarjolats doni la volta al món. A la preve tot el govern! A la preve el seguici també! Tot el país a la preve! Tots empurats per sedició. O per tenir mals pensaments, que és el mateix.
Ramon Solsona és escriptor i periodista.
