Divendres, 29 de Març de 2024

La ràdio

10 de Juny de 2015, per Manuel Cuyàs

El passat dijous vaig anar a veure com en Xavier Graset i altres companys de professió que estimo i valoro rebien de mans del president de la Generalitat els premis nacionals de periodisme d'aquest any. Anant cap a Barcelona amb cotxe, Catalunya Música s'afegia a l'expectació creada pel partit de final de la Champions que dissabte el Barça havia de jugar a Berlín enumerant la cartellera de concerts de música clàssica que aquell dia hi havia programats a la capital alemanya per si alguns dels aficionats que s'hi havien desplaçat trobaven temps per assistir-hi.

Com si ho veiés: barcelonistes amb samarretes i banderes de l'equip entrant a una konzerthaus per escoltar la primera simfonia del místic Bruckner. Potser sí. Si una cosa l'edat m'ha ensenyat és que en aquest món no hi ha res descartable. I la ràdio, que tant et pot dir les carreteres que hi ha tallades com el temps que farà, fent de servei públic també a través de l'emissora “intensament clàssica” que sembla indiferent al futbol i a les debilitats humanes.

Com que vaig arribar amb temps i era Corpus, vaig entrar a l'Ateneu per afegir-me als barcelonins que aquest dia se senten hipnotitzats per l'ou com balla. L'ou com balla no és res i és moltes coses. És un joc, és un aspersor refrescant i és l'expressió de la nostra badoqueria. Si els turistes que s'encanten davant la Pedrera i que a la vegada veuen com els nadius passem indiferents davant el monument entressin aquest dia a l'Ateneu o al claustre de la Catedral es preguntarien què té d'atractiu per a les persones adultes un ou en equilibri damunt un raig d'aigua i no entendrien res. Viatjar ensenya moltes coses però no les fonamentals.

A dos quarts de vuit del vespre, els premis van ser entregats. En van rebre en Salvador Cot del diari electrònic El Singular, l'Albert Closas de 'Valor afegit', de TV3, Ràdio Reus, en Batllori ninotaire de La Vanguardia... i en Graset. Va prendre la paraula per agrair el premi, per parlar de la seva trajectòria professional, de la ràdio com a servei públic –que sense que ho digués devia incloure les recomanacions musicals de la Champions–, i de les condicions que ha de reunir un bon radiofonista: les inflexions de veu, les cadències, l'administració dels silencis... Jo sóc de l'equip de tertulians que en Graset té al programa L'oracle de Catalunya Ràdio. Escoltant-lo i més tard en el pica-pica em preguntava com és que les ràdios es nodreixen tant de tertulians que ignorem totes aquestes regles i que ni vocalitzem ni impostem ni respectem cap silenci. Tot és misteriós, però que duri.

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics