Sempre s'ha dit que els estruços, quan intueixen un perill, amaguen el cap en un forat. O sota l'ala. Ara resulta que és mentida. Que no ho fan. Com tampoc els escorpins es claven l'agulló quan es veuen en perill de mort. La vida de la fauna extrahumana és plena d'aquestes històries que ens alegren la vida fins que arriba un científic com cal i les rebat. Però, en tot cas, ens impregnen. Ens impregnen tant, que la tàctica de l'estruç s'ha escampat pel govern de Catalunya. Els membres del govern, davant qualsevol pregunta descarada o compromesa en els grans moments crítics que vivim, solen respondre: “No ho contemplo.” No preveuen que la pressió fiscal o judicial doblegui molts funcionaris catalans fins al punt que el referèndum esdevingui de nou un viacrucis.
No tenen en compte que els Mossos d'Esquadra no reconeguin la nova legalitat catalana que, en virtut de la llei de transitorietat jurídica, acabarà substituint l'espanyola. No estipulen tot el que pot desestabilitzar el final d'un procés incert però que no pot deixar de ser. De vegades no ho preveuen perquè no volen fer-ho i de vegades apel·len a un secretisme necessari, com si els poders de l'Estat no sabessin tot el que han de saber. En aquest sentit, divendres Carme Forcadell va proclamar que no preveu que la inhabilitin perquè “un atac tan greu a la democràcia és inconcebible”. Angelet. Ho hauria de tenir en compte. La tàctica de l'estruç ha impregnat les institucions catalanes. La de l'alacrà, encara no. Encara sort.
