Cookie control
Dimecres, 13 de Novembre de 2019

La voluntat del vot i els pactes dels ajuntaments

Reconec tenir una sensació estranya una vegada he vist la composició dels diferents ajuntaments que s’han constituït per tot el territori català. Els resultats de les diferents coalicions, pactes postelectorals i acords entre diferents grups municipals, que en principi es podria dir que són (o eren) totalment aliens entre ells, presenten un escenari que poc o res pot tenir a veure amb les ofertes, les propostes i els compromisos que els diferents candidats a edils del consistori exposaven en el actes i declaracions prèvies a les pròpies eleccions i que els electors van votar.

Hi ha un principi que s’aplica en qualsevol aspecte de la vida en el qual s’actua de manera democràtica que és acceptar la decisió de la majoria. En aquest sentit, en cap cas es pot manifestar res en contra. Una vegada es van fer, el passat dia 15 de juny, les votacions als diferents ajuntaments, i es va escollir qui té el compromís de dirigir els propers quatre anys el municipi (aquí no tinc prou clar si era el nou alcalde o el grup o grups que governarien), subjacent per part dels votants, que van participar posant una papereta a una urna, en funció de les seves idees, els seus convenciments o els missatges rebuts dels polítics, si la seva voluntat ha estat respectada.

Hauríem de dir, en primer lloc, que existeix un petit desori volgut (i acceptat, de forma general), i és a dir, que les votacions són per escollir un alcalde, quan realment el que fem és emetre un vot per a una llista tancada que presenta un partit o grup polític en la qual no hem pogut incidir. Pensar que es vota, a pesar que la publicitat, generalment, està orientada en aquest sentit, a una persona en concret, és, si no un petit engany, si es pot definir, almenys, com un acte de confusió. El vot que s’emet és per la llista presentada en la papereta escollida. Una vegada s’ha superar el procés electoral i, publicats els resultats, el votant perd tot el control del seu vot i s’atorga un important poder d’administrar-lo, segons els seus criteris, als partits polítics. 

En molts pobles i ciutats es presenten diferents alternatives per governar, generalment un nombre prou significatiu perquè sigui poc factible que un sol grup pugui obtenir la majoria absoluta que li donaria de manera automàtica l'alcaldia, fet que porta a cercar suports entre d’altres partits per poder-hi accedir a obtenir el govern de la ciutat. És, en aquest moment, en el qual aflora un element que, durant tot el procés, ha estat obviat i és la voluntat i objectiu de qualsevol partit polític d’arribar a allò que anomenarem “el poder”, i el seu corresponent repartiment de cadires (primer dels ajuntaments i posteriorment de les diputacions i consells comarcals), i posa en evidència la inconsistència d’un sistema electoral que demana una revisió i adequació dels seus procediments.

Pretendre que un grup que ha estat totalment contrari a un altre, o ideològicament diferent amb objectius fins i tot enfrontats, poden facilitar o obtenir i repartir-se uns càrrecs en un municipi basant-se en el fet que les regidories sumades d’uns i altres són suficients per tenir majoria en la votació i que, per tant, atenent a aquest fet numèric, ja disposen d’un mandat democràtic per fer-ho, és d’alguna manera (tot i que no s’alteren formalment les regles establertes) un engany als seus votants. Certament, qualsevol acord es pot “vestir”, si en un moment anaven d’independentistes o constitucionalistes, després ho poden explicar per que diuen aplicar l’eix de dretes o esquerres. Si asseguraven que no pactarien amb un partit en concret, després com es pot explicar que és pel bé la ciutat i així justificar tots els acords.

Gandhi deia que “mai no s’ha de pactar amb l’error, encara que aquest aparegui sostingut per textos sagrats”, potser en tant que la norma no es reformi (cosa que sembla difícil, atesa la voluntat de qui el pot fer) caldria recordar aquestes paraules i evitar els pactes del error, i poder sostreure a la ciutadania la pregunta que sorgeix en aquest moment. Era realment la voluntat dels votants que el seu vot assignat a un partit fos finalment un punt de suport per que un altre fos qui en fes ús?

Joan Bermúdez és advocat i politòleg.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics