Diumenge, 19 d'Agost de 2018

La zitzània de la fractura social

Un dels tòpics més estesos sobre la situació política al nostre país és el promogut per determinats partits polítics, dels dits unionistes, d‘acusar les forces majoritàries de dividir la societat catalana. 

Fa temps que forma part del relat del nacionalisme espanyol, i l’actuació de l’Estat en aquest sentit no és pas arrauxada, sinó ben orquestrada i premeditada, jugar a la fractura, allò que les famílies catalanes no podrien dinar juntes per Nadal, ho recordeu?

És veritat que s’ha enrarit l’ambient, de manera que la polarització en la definició dels uns i dels altres ha portat a grups d’amics, o a la feina mateix, no diré que a trencar relacions, però sí que no tinguin la normalitat que tenien abans. Això és el pitjor que ens podia passar. Perquè si seguim així, la definició nacional: 'Catalunya un sol poble', corre perill.

Ja sabem que estem en l’eclosió de la postveritat, però tractaré d’assignar-ne la paternitat amb dades i per això, res més objectiu que una anàlisi sistemàtica dels programes electorals, en aquest cas de Ciudadanos, veritables artífexs del concepte de divisió social, no només pel que fa a la llengua, ensenyament i cultura i, molt important tot i que passa més desapercebut, també de propostes de fractura en matèria econòmica i social.

Per començar anirem al preàmbul del seu programa electoral a les eleccions al Parlament el 2015, quan es va produir el seu gran salt endavant: “Des de 1980 la política catalana ha estado definida por un único proyecto, común a los partidos que han gobernado: la construcción nacional que, primero a través del CiU y después a través del PSC, ha imperado en Cataluña. Ese proyecto ha estado definido por tres grandes líneas de actuación, independientemente de quien haya estado efectivamente al frente del gobierno. En primer lugar, una política de contínua reivindicación competencial, victimismo y enfrentamiento con el resto de España, que ha apartado del centro de la acción política la gestión de los recursos públicos y la prestación de servicios a la sociedad. En segundo lugar, una política de imposición identitaria que atenta contra los principios de la libertad. Por último, el continuo despilfarro de dinero público destinado a la construcción nacional...”,”Este modelo de gestión política ha generado un clima de crispación y confrontación social, clasificando a los ciudadanos de primera y de segunda, según su llengua, su origen o su ideología política, a la vez que ha tejido una extensa red de clientelismo”.

Tota una declaració de principis i una justificació del relat de la confrontació. En el capítol I, amb l’ampul.lós títol de: “Ciudadanía es libertad”, trobem les següents afirmacions: “Durante los últimos treinta años el nacionalismo ha diseñado la acción política de la Generalitat, se ha centrado en su proyecto de construcción nacional. Su estrategia ha sido la implantación de una visión homogènia de la sociedad catalana y el mantenimiento de un discurso de agravio, victimismo y conflicto permanente entre Cataluña y España. Para ello no ha dudado en poner constantemente en tela de juicio el Estado de Derecho, atacando directamente la Constitución como principal garante de los derechos y llibertades de todos los ciudadanos.”,“Desde las Instituciones y los medios de comunicación, el nacionalismo ha impuesto una visión uniforme de la sociedad catalana basada en una lengua y una identidad únicas; ha levantado barreres linguísticas en la Administración y ha llegado incluso a sancionar a los ciudadanos en función de su lengua".

En l’apartat 1.2 'Ciudadanía es convivencia', podem llegir el següent:“El nacionalismo ha impregnado de identidad excluyente las Instituciones y los poderes públicos. La Generalitat y el resto de los poderes públicos de Cataluña han establecido el catalán como llengua pròpia de instituciones y organismes, despojando a los ciudadanos de sus derechos linguísticos, e imponiéndoles devoción, lealtad y deberes para con la lengua catalana.”, “Los poderes públicos, las administracions o los medios de comunicación públicos no pueden privilegiar a una de las dos lenguas oficiales. La voluntat de la Cataluña oficial de privilegiar el catalán y de excluir el castellano es una discriminación por razón de lengua incompatible con la igualdad de derechos linguísticos de los ciudadanos".

 En l’apartat 1.3 “Un modelo constitucional: Cataluña es España.”, trobarem:“...en gran parte de los poderes políticos y mediáticos de Cataluña existe una clara voluntat de crear un estado de opinión  y una consciencia ciutadana de que Cataluña no es España, de que son dos realidades políticas diferenciades e incluso enfrentadas.”, “La soberanía nacional reside en el conjunto de los españoles. C’s se opone  a cualquier tipo de referéndum o consulta sobre la independencia que no incluya el conjunto de los ciudadanos espanyoles y que no se lleve a cabo a través de los mecanismos constitucionales. Lo que afecta a todos lo decidimos todos".

Més recentment, en el programa electoral per les eleccions al Parlament de 2017, que van donar com a resultat que Ciudadanos fos la candidatura més votada, titulat: “Acabar con el monotema del procés para abrir una nueva etapa de convivencia, estabilidad económica y democracia en Cataluña”, podem llegir una mena de decàleg. La resta del programa és prou coincident amb els principis inspiradors expressats més amunt i per tant els obviarem:

 - “Pondremos fin al procés separatista, recuperaremos la normalidad y la autonomía de Cataluña y trabajaremos por la convivencia entre los catalanes”.  

- “Implementaremos un Plan de Choque para el retorno de las empresas que se han ido de Cataluña por culpa del separatismo”.

- “Suprimiremos todas las estructures d’Estat. Suprimiremos el Diplocat, el lobby con el que los partidos independentistes se ha dedicado a vender separación y ruptura en el exterior".

- “Tendremos unos medios de comunicación públicos neutrales, plurales y al servicio de todos los catalanes".

- “Garantizaremos una educación pública de calidad, trilingüe y donde no se politice a nuestros hijos”.

- “Garantizaremos que la Agència Tributària de Catalunya esté al servicio de todos los ciudadanos y no sólo de la causa independentista”.

La resta del programa respon als principis inspiradors del partit abans esmentats i concorden, a grans trets, amb els expressats en convocatòries electorals anteriors.

Bé, penso que ja n’hi ha prou d’aquest color, en aquest cas taronja, però no puc deixar de citar el portaveu al congrés dels diputats, Juan Carlos Girauta, quan en un exercici de concòrdia va titllar els sobiranistes catalans de “supremacistes”, concepte que sembla estar de moda. De fet, ell i Nacho Martín, també d’afilada llengua, diputat al Parlament en aquest cas, segurament deuen en part, la seves actuals responsabilitats al fet d’haver estat tertulians habituals a la televisió pública catalana, tan poc plural, aquesta.

A aquesta nòmina de desqualificadors hi podríem afegir nombrosos representants dels populars i del govern central, fins i tot les seves més altes magistratures que, sense cap pudor, tracten el president i per extensió a tots els polítics sobiranistes, no tan sols sense el respecte que el seu càrrec mereix, sinó amb tota una mena d’insults i improperis. Algunes de les seves afirmacions rallant l’injuria, la calúmnia i l’amenaça. Sense odi, és clar.

Per altres cantons, la cosa també va forta, en Juan Carlos Rodríguez Ibarra, que recordem és professor de Dret Constitucional, ha afirmat recentment: “El Estado de las Autonomias ha fracasado en Cataluña porque hay una burgesia catalana, supremacista y racista que no está de acuerdo con el sistema democrático, saben que la independència es imposible y buscan trastocar el orden constitucional para ir a una dictadura”. Reflexions fetes després de qualificar Miquel Iceta de socialista, els dies parells i nacionalista, els senars. Aquí rep tothom.

Podríem allargar i allargar aquest article, però no és aquest l’objectiu. El veritable objectiu és denunciar que la zitzània de la divisió és va iniciar quan va començar a quallar i expandir-se el sobiranisme. Quan milions de persones sortien al carrer defensant els drets nacionals de Catalunya i la societat civil, de veritat, l’mnium, a la junta directiva del qual va pertànyer l’Ernest Lluch, que me'n va fer soci, o l’ANC. Els que ens titllen de racistes, supremacistes, identitaristes, per cert aquest darrer concepte és el de moda en les formacions d’extrema dreta casolana i europea, utilitzada per blanquejar el discurs les seves formacions, bandejant-ne d’altres més tronats, són els veritables responsables de la fractura social quen malauradament patim.

Això demana un esforç de cadascun de nosaltres, en la mesura de les nostres possibilitats, de recompondre la situació, i de repensar on som, ens hem de preguntar cadascú en què podem intervenir per tal de superar aquesta ignomínia. Perquè estem decidint els nostre futur i el futur de les pròximes generacions. I aquí sí que hi ha una responsabilitat, no sé si de tipus ètic o de tipus moral, a més de política. Però l’actualitat que patim no és una cosa lleu que ja passarà, els fonaments del veritable estat de dret estan corcats, la democràcia bandejada i, això exigirà una feina que durarà anys de recompondre o redefinir d’una manera estable, tot el que està passant ara.

Aquest article, com altres dedicats a l’anàlisi política, es fonamenta amb dades provinents de diversos textos programàtics, en concret del partit Ciudadanos, en un esforç de disponibilitat que els honora, de l’obra del sociòleg i historiador Andreu Domingo 'Contra la subordinació', i tot un conjunt de dades manllevades de la premsa i de diverses fonts obtingudes de les xarxes socials.

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)

Reportatges