Cookie control
Dissabte, 17 d'Agost de 2019

L’arquebisbe Jaume Pujol és un gihadista radical?

15 d'Abril de 2015, per Quim Besora

Seguint l’argumentació del ministre de l’interior espanyol i atenent a les informacions de la premsa madrilenya, l’arquebisbe de Tarragona deu ser un actiu promotor del gihadisme a casa nostra. Si un dirigent independentista català es acusat d’apropar-se al gihadisme per visitar la mesquita del seu poble, on és alcalde, tenim ja el sil·logisme aristotèlic que la visita que feu l’arquebisbe a una mesquita de Tarragona no és una mostra de voluntat de diàleg interreligiós sinó un exemple d’actuació soterrada en favor del terrorisme. Sembla una broma, però no ho és i cal que aturem aquestes insinuacions tan brutes en arribar conteses electorals. Jo, com a ciutadà amant de la pau i la cultura, em felicito d’aquella visita a una mesquita de l’arquebisbe Jaume. Si bé diàleg interreligiós no es sinònim de laïcitat, aquest la fomenta en fomentar la tolerància, la comprensió, l’harmonia en les relacions amb qui es diferent, generalitza un augment de la cultura de la població autòctona, ens fa més oberts i un puntet més cosmopolites. Evidentment, la resposta al meu titular provocatiu és dir des del respecte i l’afecte que no és un radical el nostre arquebisbe, i que el diàleg interreligiós és positiu, sempre.

Jo sóc part del 52 % de la població no practicant ni creient que posa a la llum una recent enquesta de l’administració de la Generalitat de Catalunya, però des d’una certa distància sempre he tingut respecte i simpatia per dos actituds demostrades per part de gent de l’Església Catòlica: Primer, el paper en la transició política, per entendre’ns, des de la Caputxinada dels anys 60, a les reunions clandestines de l’Assemblea de Catalunya que es feien en esglésies o parròquies, i que a Reus sovint es feren a l’edifici de l’Acció Catòlica o Bravium. Si voleu aquesta reflexió més concentrada, el paper en aquest període de gent com el capellà Mn. Asens, el capellà versus seglar Jaume Fernández, el seglar que havia estat capellà Francesc Campoy o els laics cristians Ramon Ferran i la seva esposa Paquita Sans, per citar només gent de Reus. Segon: la institució de Càrites, oberta a tothom, només amb el requisit que es sigui una persona o família realment necessitada, com podem comprovar en passar per davant la seva seu al carrer de la Concepció. Però en el Sr. Jaume Pujol no trobava res que em produís empatia, ara però la meva percepció ha canviat; fent-me’l si voleu més proper la seva posició clarament favorable al diàleg interreligiós, evidenciada en la visita a una mesquita de Tarragona que he comentat – intel·ligència i generositat alhora-.

També és una mostra de intel·ligència i generositat la resposta de l’Església de Tarragona a les crítiques justes per les cerimònies recents de beatificació de capellans assassinats a la Guerra Civil, fetes les beatificacions abans i sense reconèixer explícitament el dolor fet vers les famílies de les víctimes de la repressió franquista. La resposta la tenim en la participació en el Congrés sobre Franquisme i Església que aquesta setmana es fa a Tarragona. Tot i ser aquesta una activitat acadèmica de la URV es del tot evident el paper actiu de capellans com Francesc Xamar (associació Oscar Romero), Mn. Gil (prestigiós teòleg) o Mn Raventós (vinculat en l’afecte i intel·lectualment a Ramon Muntanyola o, sobretot , al Cardenal Pont i Gol)... Però també es evident el paper jugat per l’Associació de Víctimes de la Repressió Franquista, l’Ateneu Republicà de Tarragona, o professors significats com el Dr. en Història Sánchez Cervelló o el Dr. en Dret Santi Castellà, per citar només dos noms. I, evidentment hi ha la presència de gent genuïnament del món acadèmic (amb noms més polifacètics. com Mn. Fuentes, que combina la doble característica de ser capellà i historiador; o Josep Lluís Carod Rovira que ens parlarà de Franquisme i esglésies protestants).  Aquest congrés segur que aportarà veritat, i la veritat és necessària per a la justícia reparadora, per a la empatia del dolor del qui és diferent, per la reconciliació autèntica en definitiva.

Paral·lelament tenim actuacions que van en sentit contrari. A Reus creiem que l’actitud activament intolerant del govern de la ciutat per dificultar l’obertura de centres de culte era producte del pacte autoritari amb el PP, però aquest dies constatem que no, que el Sr. Pellicer també comparteix irresponsablement aquesta mentalitat amb fets, demagògics i electoralistes, que atenten a un dels principis més sagrats de la nostra societat occidental: la llibertat de cultes. Negar o dificultar l’oració a un musulmà, és com negar o dificultar el bateig dels fills a un catòlic... Tenim una història massa tràgica, intransigent i recent per que tots plegats no acordem defensar sense fissures el que significa la llibertat de cultes, siguin quines siguin les nostres conviccions personals. Que una persona de tarannà diguem-ne tranquil com el candidat del PP a Reus arribi a la excitació i la virulència en les seves darreres declaracions és preocupant i només s’explica per la contaminació perversa de personatges com el ministre de l’interior, com el Sr. Albiol, o encara més com el diputat tarragoní Ale Alejandro Fernàndez – una màquina destructora que en la seva demagògia només pot deixar camps erms abonats a la intolerància, la incultura i l’odi pel qui és diferent-.

Per la distància cultural hi ha elements de la pràctica del “din”, de la religió musulmana, que em són incòmodes, tot i que respecto; però li asseguro que em molesta més veure alcaldes i regidors a les processons de la Setmana Santa (un fenomen genuïnament de pietat popular catòlica, molt diferent als seguicis festius d’anada i tornada a Completes o processó de Sant Pere, on per cert si el poble fa una “pitada”, justa o injusta, s’ha de tenir paciència i no enviar la policia). Sabem que la construcció d’un estat laic, amb separació d’Església i Estat, encara té debats oberts: com en educació, utilització de l’espai públic, legislació sobre l’avortament, etc; malgrat tot molts creiem que s’havia arribat a una situació civilitzada, fins a cert punt harmoniosa, i gràcies a la Il·lustració i a personatges com Teilard de Chardin l’Església Catòlica s’havia allunyat definitivament del que fou per entendre’ns la Inquisició; o, a l’altre costat, l’estat del benestar havia superat les expressions més radicals de l’anticlericalisme popular.

Ara, lamentablement, del món ens arriben vents adversos: guerres que hem contribuït a generar, fanatismes religiosos, radicalització de joves per manca de perspectives vitals i identitàries, augment del discurs de l’extrema dreta per la por de grans segments a caure en la marginalitat per l’augment de la desigualtat, per la crisi econòmica i la manera injusta de sortir-nos-en d’ella... En nom de la civilització ara cal romandre atents, saludar el diàleg interreligiós, denunciar la demagògia de construcció xenòfoba, defensar la llibertat de cultes.  I si voleu, catòlics i no catòlics, posar-nos sota “l’advocació” del cardenal Vidal i Barraquer, qui sense renunciar a les seves conviccions religioses pel que fa a la conducta i pràctica dels catòlics –segurament les mateixes que tenien els bisbes i cardenals que li eren contemporanis – mantingué la catalanitat i el respecte a la República en un clar exemple vigent de com s’ha d’entendre en democràcia la separació de poders entre l’Església i l’Estat.

Quim Besora és coordinador de l’Agrupació de Reus d’ICV i número 2 a la llista de Movem Reus- Assemblea oberta.

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics