Fa vuit dies que es va morir el futbolista Johan Cruyff, i les exèquies i les manifestacions de dol es mantenen amb bon pols. Des de fa dos mil anys no s'havia produït per Setmana Santa una defunció tan sentida ni, tampoc des de llavors, els seguidors del difunt no havien mantingut tan viva la seva memòria. Abans els pròcers se'ns morien el dia de Nadal: Macià, Fabra..., i també hi vèiem un senyal. Va ser Cruyff, com ells, un constructor de país? En certa mesura no dic que no, si va reforçar el Barça, peça fonamental de Catalunya. Ara...
L'altre dia intervenia en una tertúlia de quatre o cinc. Jo era l'únic que no entenia de futbol. Es va parlar molt de filosofia, de la filosofia de Cruyff, que sembla que queda resumida en un decàleg com totes les coses sagrades. També d'art. No emocionen les jugades de Cruyff, vistes al moment de fer-se o analitzades retrospectivament? No emociona una obra d'art? Ergo, el futbol del futbolista és art. Em van preguntar què n'opinava. Home, potser sí que Cruyff va ser el Miquel Àngel del futbol. Miquel Àngel era massa estàtic. Posem Bernini, que és més dinàmic. O Calder, que feia unes escultures en suspensió que no s'estaven mai quietes. Admetem que Cruyff és el Calder del futbol. Ara: Calder, o Miquel Àngel, o Bernini, són el Cruyff de l'escultura? No ho he sentit dir mai. Amb la prudència i els peus de plom que són del cas perquè he observat que tant el futbol com el seu principal practicant no admeten bromes ni matisos, vaig apuntar que aquesta obsessió per elevar a art el joc dels peus i del cap amaga en el fons una inseguretat. No troben el futbol sublim? Doncs que el declarin el rei dels esports –de fet ja l'anomenen així– i no provin d'ennoblir-lo amb arts i filosofies perquè no li fan cap favor i sempre el deixaran en posició subalterna. Durant segles hi va haver sis arts. Amb el cine van ser set. Algú ha dit que hi ha un vuitè: el de fer diners amb el setè. Parem, que si hem de parlar de diners amb l'art o l'espectacle del futbol ens embolicaríem.
El president del Real Madrid va passar pel monument funerari. “Com és propi d'un club tan senyorial”, va dir un comentarista. El dia abans ni el president del Real Madrid ni l'entitat que representa ni la llotja que ocupa no tenien res de senyorials, tot al contrari. Ai, si Rajoy i tota la colla sabessin com és de fàcil fer segregar la llagrimeta dels catalans. Un visca el Barça i el problema catalán se'ls reduiria a la meitat. Per excés o defecte, el Barça sempre ens retrata.
Dimarts vaig parlar a la Blanquerna de columnes periodístiques. Em van preguntar quins temes no tractava mai. “Ni el futbol ni el Barça, perquè sempre en surto escaldat encara que em sembli parlar-ne bé.” “I per què no fa una excepció?” Sigui. Ai, mare...
