Divendres, 02 de Juny de 2017

Les cinquanta espelmes del Reus

15 de Maig de 2017, per Joan Martí

Poques vegades un jugador haurà deixat tanta empremta en tan sols un any com el porter portuguès Pedro Henriques ho ha fet al Reus, el flamant campió d'Europa, proclamat ahir a Lleida tot just el dia que el club celebrava el cinquantè aniversari de la seva primera copa d'Europa. També és cert que dubto que després del que va passar dissabte, la política de cessions del Benfica sigui la mateixa. Henriques està cedit pel club lusità i va ser un dels grans artífexs de l'eliminació de l'equip de les àligues, el seu club de procedència, en un partit en què els del Baix Camp van estar amb l'aigua al coll i van sobreviure amb respiració assistida i fe i que va tenir tots els ingredients d'un gran duel europeu.

L'any vinent, Henriques i Trabal tornaran a compartir la porteria de l'equip de Pedro Nunes. Henriques és una garantia en les tandes de penals. L'any passat ja la va guanyar també en les semifinals contra el Barça entrant en acció exclusivament en els llançaments de penes màximes. En les faltes directes, és capaç d'estirar la cama en l'última dècima de segon quan el llançador ja visualitza el gol i salvar una diana segura quan el jugador que té al davant ja l'ha enganyat amb el doble ganxo, reacció que es va veure dissabte almenys en un parell d'ocasions. Enguany a Reus s'ha convertit en un porter total, com va demostrar ahir en la final.

El capítol d'herois del títol roig-i-negre és compartit. Marc Torra també ha deixat empremta en tan sols un any, tot i que ja hi arribava amb l'etiqueta de gran figura. Casanovas i Marín van tornar ser vitals, igual que Salvat, sempre fonamental en tasques menys agraïdes i que dissabte va marcar un penal de pura supervivència en la tanda. L'impagable Platero també és una peça imprescindible. L'afició, però, es mereix un capítol a part. Sense el seu alè, el títol probablement no hauria estat possible. El Reus va començar a guanyar-lo en la tornada dels quarts contra el Porto, quan es va accentuar la simbiosi entre el públic i l'equip.

En un ordre més generalista, suposo que el parquet de càmera lenta i claus perillosos arranjat a corre-cuita va perjudicar els jugadors més explosius i de més classe, però com que n'hi havia en tots els equips els greuges van quedar difuminats. Malgrat la superfície defectuosa, el Reus i el Benfica van donar un gran espectacle en la primera semifinal, el millor partit de la final a quatre. Sigui com vulgui, és clar que al Barça no li prova ser organitzador i no poder jugar al Palau. L'any 2011 ja va fer un experiment similar a Andorra i va caure en els quarts contra el Porto. El Reus va perdre aquella final contra el Liceo de Jordi Bargalló, que ahir no va poder evitar l'èxtasi roig-i-negre.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)