Les generals del 20-D

Hi ha moltes coses perilloses en aquesta vida.  Però segurament, la més perillosa de totes, és el fet de PENSAR.  Per pensar, l’home s’ha  menyspreat, perseguit, fins i tot assassinat al llarg de la història…  pensar implica especular sobre una realitat que no tothom  és capaç de discernir ni suportar. Potser per això, pel perill que comporta, pel dolor que causa… l’opció més fàcil i més extesa ha estat i continua sent la de no pensar.

Quan s’atansa algú parlant en castellà, per exemple, el més fàcil  és contestar-li en castellà, ignorar la violència implícita que contenen les seves paraules…  Al capdavall tots sabem castellà, perquè no podem practicar-lo?  Quin mal hi ha?… Si penséssim, ens adonaríem que milers de catalans han estat esclafats i abatuts perquè avui nosaltres tinguem “l’insòlita fortuna  de dominar aquest idioma estranger“, i llavors, ens rebel·laríem, ens negaríem a respondre; ofesos i indignats, seríem capaços de batre’ns  amb qui ens desafia… ens sentiríem increpats, agredits… tindríem la necessitat de venjar-nos, de recuperar la nostra personalitat, la nostra llibertat, la nostra vida…

Però això no passarà mai.  Els catalans continuaran donant per fet que saben castellà perquè és normal saber-lo,… i continuaran practicant amb delit l’idioma de qui els extermina.

El clima polític actual està contaminant  tota mena de debats i controvèrsies. I això arriba fins i tot a la reflexió i a la crítica sobre la producció historiogràfica. Els darrers mesos estem presenciant com en molts mitjans de comunicació espanyols, i també en alguns de catalans, s’hi desenvolupa una clara ofensiva que pretén qüestionar el rigor i la tasca professional dels historiadors catalans. Tots ells queden englobats dins d’una genèrica “historiografia catalana” que és acusada d’haver-se posat al servei del projecte polític independentista. Així de simple i de contundent.

Una manifestació d’aquestes imputacions es concreta en els vehements atacs que està rebent el llibre de Josep Fontana  “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya”.

Anant per feina:  Aquesta setmana finalment  la Comissió Europea s’ha pronunciat sobre els eixos de comunicació i ha considerat prioritari el del Mediterrani. És una bona notícia. Però no ens enganyem: la Comissió ha deixat content a tothom, perquè també ha contentat el Corredor Central. Tot això té a veure amb la pròpia posició del govern espanyol que no ha optat clarament pel Mediterrani i que ha fet, com diu una expressió catalana, “la puta i la Ramoneta”.

La decisió de Brussel·les ha estat positiva, ens reforça, ens dóna nous arguments, però el més calent és a l’aigüera. Tot dependrà del nou govern. No es tracta simplement de defensar els interessos de Catalunya, sinó de defensar també els interessos europeus amb sentit comú. El Corredor Mediterrani cobreix una zona que representa el 40% de la població; el 40% del PIB espanyol el 55% del producte industrial; el 60% de les exportacions; el 60% del trànsit  terrestre de mercaderies; el 65% del trànsit marítim; i el 70% del turisme. Per tant, no hi ha una altra alternativa. A més, al Corredor Mediterrani s’hi concentren els principals ports de l’Estat (Barcelona, Tarragona, València, Cartagena i Algesires), és a dir, tot una garantia per guanyar en competitivitat.

És possible que aquest fet tingui alguna repercussió en la campanya electoral. Òbviament, el PSOE tàcitament  tindrà la temptació d’apuntar-se l’èxit. Sigui quin sigui el resultat, el 20 de novembre, el que ha de quedar clar és que queda molt per fer des de la unitat política.

Votar o no votar i es voti qui es voti comporta conseqüències. Votar un partit català o un partit d’àmbit espanyol té conseqüències, i molt negatives i greus, tanmateix, Guanyi qui guanyi a Espanya, el que ens convé a Catalunya és que guanyi  Catalunya.

Catalunya va guanyar el 27S i ara hem de cumplir els desitjos dels catalans: aconseguir la República Catalana. PPSOE, Ciudadanos, Podemos i altres. Tots aconseguiran el mateix, que a Catalunya hi hagi cada vegada més independentistes.Sebastià Barrufet és periodista.