El nou PDC té sobre la taula diferents reptes, sobretot les ombres de la corrupció. L’escenari polític català i del procés de transformació de Convergència en un nou partit, està convencent diversos dirigents convergents que serà molt difícil que la nova CDC torni a convertir-se en el futur en el partit líder a Catalunya.
Aquests dirigents analitzen, bàsicament, les conseqüències electorals i socials de l’abandonament per la nova CDC de l’espai del centre moderat del catalanisme que havia ocupat de forma satisfactòria a Catalunya fins fa pocs anys.
A més, les expectatives electorals del nou partit no semblen optimistes, i és previsible que sigui superada no només per Esquerra, sinó probablement pel projecte polític de l’esquerra alternativa catalana que lidera Ada Colau. És a dir, que és possible que els convergents hagin de fer una llarga travessia del desert.
El PDC comença a caminar amb la seva presidència i la seva executiva ja organitzades després de les primàries. A sobre la taula, deures d’inexcusable atenció. Al cap i a la fi, si Convergència s’ha refundat en el Partit Demòcrata és per alguna cosa i no, precisament, perquè el seu transitar fos sobre un camí de pètals de roses.
"Quan Jordi Pujol es va presentar per última vegada a les eleccions, jo no tenia 18 anys i, per tant, no el vaig poder votar mai». «No em veig compartint filiació política amb Pujol". Aquestes frases pertanyen a la flamant coordinadora general del PDC, Marta Pascal. I marquen fins a quin punt ella i la militància que l’ha recolzat (el 88%) desitgen trencar el cordó umbilical amb el pare fundador de CDC. Encara que sembli trampós, s’ha d’afirmar que Jordi Pujol Soley mai serà president d’honor del Partit Demòcrata.
Això sí, més enllà de les voluntats hi ha les realitats. El PDC, com a hereu de Convergència Democràtica, es fa responsable de la sort judicial dels innombrables casos de corrupció i males arts relacionades amb CDC. Segueix tenint 16 seus com a aval davant la justícia, davant possibles condemnes indemnitzatòries, i es podria donar que, com a fruit d’investigacions sobre Convergència, el nom del PDC en sortís esquitxat. Serà el moment de veure la contundència del nou equip directiu davant les noves llebres que puguin sortir.
Pascal ha sancionat la fi de les pràctiques de la «vella política». A la retina hi queda encara l’episodi d’aquesta mateixa setmana al Congrés que tant va irritar els membres de la nova executiva. S’haurà de veure, també, la seva relació amb altres partits. Ara es compleix just un any del naixement de la llista única de Junts pel Sí. I més recentment es va viure l’infructuós, per als convergents, el pressingCUP. ¿La nova executiva podrà treure’s de sobre l’estigma de partit perdonavides de pati d’escola?
En els últims tres dels quatre comicis en què ERC i CDC s’han enfrontat, els republicans han buscat les pessigolles als convergents. L’última vegada, les eleccions al Congrés –camp adobat per als convergents quan en el marc mental de molts se situava CiU pràcticament com un lobby del Govern– ERC els va treure 150.000 vots i més de 4 punts. I Esquerra és el partit estable amb congressos més tranquils que els de Bulgària en els vells temps. Primera decisió estratègica: ¿Advocar per un Junts pel Sí 2 o anar al descobert a batre’s amb ERC en les pròximes eleccions al Parlament?
El 26-J, CDC no va guanyar a cap de les províncies catalanes. Va perdre Girona i Lleida, en mans d’ERC, i va ser cinquena a Barcelona i Tarragona. La desaparició de CDC a l’àrea i la regió metropolitana és una gran pedra a la sabata d’un partit de govern. Fins i tot a la ciutat de Barcelona va ser cinquena, i a les principals poblacions metropolitanes, sisena. A Santa Coloma de Gramenet va avantatjar el PACMA per 200 vots. Pascal ho sap i ha posat un home a l’executiva, l’alcalde de Martorell, Xavier Fonollosa, centrat a ampliar, per no dir crear, la base electoral.
Sebastià Barrufet és periodista.
