Diumenge, 24 de Juny de 2018

Les morts de les quals ningú en parla

22 de Febrer de 2018, per J.C. Ibarz

El passat 9 de febrer va ser trobada morta la Carolina, una coneguda sensesostre de la ciutat de Tarragona. La van trobar a l'interior d'un caixer de la cantonada Rambla Nova amb Carrer Unió, on acostumava a passar les nits per protegir-se del fred. Estem parlant d'una persona morta al mig de les festes de Carnaval. Es parla molt dels protocols d'actuació en aquests casos i de fet, va ser atesa dins de l'Operació Iglú de l'Ajuntament de Tarragona, que s'encarreguen d'assistir a persones sense llar quan els termòmetres cauen en picat. El fred és un factor de risc, potser tant com l'oblit d'aquestes persones, perquè encara que es conclogui que clínicament ha estat una mort natural -com asseguren alguns mitjans-, èticament manca de tota naturalitat.

Escoltem moltes històries de les condicions dels captaires i altres persones que estan sense una llar. Des que alguns s'han resignat a viure així, fins als que encara guarden esperances per sortir dels carrers. Sense entrar a fer judicis de valor sobre hàbits, situacions psicològiques, errors administratius o simplement, males decisions, hi ha un aspecte que ens hauria de preocupar més enllà de l'actuació i la prevenció, i és la responsabilitat col·lectiva. Reconèixer que hi ha en la nostra societat un rebuig cap al pobre i una exaltació del classisme. Això respon al nom d'aporofòbia i està tipificat com un delicte d'odi, encara que no sigui tan conegut.

El principal problema no és que de forma individual sentim certa empatia o caritat per algú que ens allarga la mà en sortir d'un supermercat, sinó que la problemàtica radica que el rebuig és estructural. El ciutadà no s'exposa a reconèixer que hi ha un problema en el seu entorn social i per tant ho entén com una contingència, com a excepcions alienes a aquesta societat. Aquesta percepció de la realitat contradiu les xifres que l'INE llança: 40.000 persones estan sense llar a l'estat espanyol en 2017. Així que tantes persones no poden respondre a casos aïllats.

Estem davant identitats subordinades, és a dir, que s'estableix una diferenciació interpersonal i relació de poder en el tracte amb les persones sense sostre. Un classisme gairebé innat que es desenvolupa en una societat on l'economia és la principal font de poder i el centre cultural de la nostra forma de vida. Els que es queden fora del llindar de les mínimes necessitats cobertes, és a dir, els que no arriben a ser considerats ni tan sols part de les classes baixes, són repudiats per la societat en conjunt, tot i que no pels individus. D'aquí el joc d'opressió i menyspreu cap al pobre.

Els països neoliberals són un exemple d'aquesta bretxa social. Això ens mostra que no només és un problema de les administracions, sinó que és una qüestió de sensibilització social i pedagogia, entenent que els valors democràtics es basen en el respecte i la no discriminació. L'actuació civil és tan necessària, que l'omissió només pot representar un fracàs com a societat.

Els problemes que fomenten l'exclusió social han de ser prioritaris en l'agenda política. Una societat democràtica no es caracteritza només per les urnes, sinó per evitar que les persones quedin exposades a la mort per no tenir un sostre a l'hivern.

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)

Reportatges