El català havia estat prohibit i maltractat durant la dictadura, però en va sortir viu –encara que molt debilitat–. El sorgiment de la immersió lingüística es va concebre a través d’un ampli consens social, polític i pedagògic, com un model per a la integració i la convivència social, que normalitzés la llengua del país. Un model vertebrador d’una escola no segregadora, que garanteix la igualtat d’oportunitats i la cohesió social des d’una perspectiva intercultural. La mobilització social i l’autoorganització popular va convertir les escoles franquistes en escoles renovadores, publiques i catalanes –arrelades als barris– i estimades per la ciutadania, amb la immersió lingüística com a model que ha treballat per no mantenir dividida la societat entre els qui parlen castellà i els qui parlen català, i que ha assegurat el coneixement de les dues llengües cooficials per part de l’alumnat.
El català, l’idioma propi de Catalunya, no és la llengua habitual de la majoria de la població, tot i els esforços durant les tres darreres dècades per revitalitzar-lo. En aquest sentit, el consens al voltant de la immersió lingüística i de la posterior articulació del català com a llengua vehicular a l’escola, és un dels únics suports efectius per aturar la seva progressiva minorització. El govern espanyol estudia que s’inclogui, via 155, una casella en la preinscripció per triar el castellà com a llengua vehicular a l’escola catalana; una mesura d’important abast polític que, d’imposar-se, donaria peu a la segregació lingüística de l’alumnat, tal i com afirma Somescola. Una posició política del govern de Rajoy per esquerdar el model d’èxit de l’escola catalana i treure rèdit electoral en la seva cursa anticatalanista amb Ciutadans, un partit –el de Rivera– que va néixer com a punta de llança per dinamitar el model d’immersió lingüística.
L’atac a l’escola catalana és un moviment del PP per pressionar l’independentisme per a la conformació d’un govern 'legal' però, també, per imposar una mesura llargament perseguida pels populars, aprofitant l’actual situació d’intervenció de l’autogovern català. En aquest sentit, fins i tot el Tribunal Constitucional ha anul·lat els articles de la LOMCE –més coneguda com a llei Wert–, que preveien una dotació de 6.000 euros per a les famílies que demanaven l'escolarització en castellà a Catalunya, una dotació econòmica que havia d'assumir la Generalitat, i que va recórrer.
No obstant això, aquest només és un revés en el full de ruta dels populars contra el model d’escola catalana. La idea de l’executiu popular ha trobat el rebuig frontal de les forces polítiques catalanes al Congrés, així com del PSOE i d’Unidos Podemos, les quals consideren que és un atac a l’escola catalana i a la convivència lingüística. Una repulsa a la que s’ha sumat el PSC, però al que s’exigeix –des de les forces sobiranistes– que rectifiqui respecte al seu suport al 155. Tota la comunitat educativa, els i les docents, la FAPAC i els sindicats no volen ni sentir a parlar de segregació escolar, ja sigui per raó de llengua, gènere o econòmica i, defensen el català com a llengua vehicular, sent aquest el cor del sistema educatiu.
Així mateix, avisen que no permetran que es separi l’alumnat per llengües, mobilitzant-se de la manera que calgués per defensar el model, i recorden –des del sindicat USTEC– el que va passar el 2013 a les Illes Balears amb la vaga de docents. La immersió lingüística és un model d’èxit, patrimoni de tots i totes, el qual hem de preservar defensant una escola catalana pública, democràtica, cohesionadora i integradora davant d’un govern estatal recentralitzador.
Jesús Gellida és politòleg i escriptor
