La base d’un estat democràtic no és, com moltes vegades ens volen donar a entendre, tan sols poder emetre un vot de manera periòdica per escollir uns representants i que després siguin aquests qui actuïn i prenguin les millors decisions (segons el seu criteri), sempre amb l’afegitó que és pel bé de la societat, o dels grups que diuen representar. La democràcia és, tal com la va definir Abraham Lincoln, “el govern del poble, per al poble i pel poble”. Actualment no podem sostreure'ns a una realitat que cada dia s’entesta a posar-se més en evidència, i és la distancia, cada vegada major, que hi ha entre els criteris, les decisions i les actuacions la anomenada classe política, ja sigui en les decisions de govern, o en la direcció dels partits polítics i la demanda o els objectius de qui els ha donat amb el seu vot un mandat perquè ho desenvolupin.
La incomoditat i la disconformitat cada vegada es fa més evident entre els votants i els seus representants polítics, fet que genera una sensació de certa orfandat, fins i tot d’un cert abandonament de l’ideari, de les voluntats, dels qui van dipositar un vot amb la confiança i esperança de veure els electes lluitar per ells. Quan quasi tot l’escenari polític està sent qüestionat per les seves bases i votants, precisament per les decisions que han pres o volen prendre, i per la deriva de determinades actuacions polítiques que s’allunyen dels propòsits inicials, ens ha de fer pensar que potser aquest no és el camí que voldrien aquells a qui representen.
Les estratègies clarament partidistes, els moviments anomenats tàctics, les posades en escena que moltes vegades no es corresponen més que a una imatge puntual en els mitjans de comunicació, són hores d’ara els moviments més sovintejats pels partits polítics, a la vegada que sorgeixen més veus, fins i tot entre les seves mateixes files (simpatitzants, afiliats i votants) que demanen ser escoltats. Quan es produeix aquesta sensació entre la ciutadania i els seus representants actuen en funció d’interessos, que no sempre es corresponen amb el desig que creien haver dipositat a l’urna, ens trobem realment davant una situació que podria ser tan sols de manca d’explicació per part dels partits del perquè dels seus moviments (en la partida d’escacs política), fet que caldria esmenar immediatament amb explicacions entenedores i sense subterfugis. Sembla, però, en aquest sentit, que s’actua atenent als interessos de cada partit, i per la supervivència o millor posició de poder, si això fos així en trobaríem davant un engany i fins i tot (sabent que legalment no és reconegut), un frau electoral.
Aquesta preocupació no es limita tan sols a uns partits polítics determinats, ni a un espai geogràfic concret. Si analitzem l’escenari actual, conseqüència de les darreres eleccions, les municipals, que ja vàrem comentar, encara cuegen amb els nomenaments en els ens territorials que, tenint un poder (i pressupost) important, com ara són les Diputacions, no faciliten la participació els electors si no és a través dels pactes de partits. A les europees, hi ha hagut renúncies de caps de llista, així com la impossibilitat d’incorporar representants electes. I també cal parar atenció, és clar, a les eleccions generals, en les quals, hores d’ara, tan sols es veuen uns posicionaments personalistes (darrere dels quals es percep que s’amaguen voluntats o interessos de poder) que, si no canvien en els propers dies, cosa poc probable donat l’interès que novament manifesta el president en funcions, Pedro Sánchez, de passar novament per les urnes, amb l'esperança (confiant en les enquestes) que millorarà els resultats de les darreres.
En l’àmbit català, veiem com la tant anomenada unitat dels independentistes s’esquerda, suposant que mai hagués estat una realitat. Cada grup intenta obtenir una avantatge comparatiu, amb una doble visió, per una banda millorar el seu posicionament en les diferents institucions, que els brindaria capacitat de maniobra i recursos econòmics, a la vegada que tenen la mirada fixa en els propers comicis a la Generalitat, que tot i no saber quan seran, creuen (i possiblement sigui així) que es convoquin probablement per a principis de l’any proper. En la política estatal (tot i que no es pot sostreure una cosa de l’altra), la situació de desconnexió entre votants i líders dels partits polítics és semblant. En aquest horitzó, les veus del votants que reclamen canvis en les propostes i actuacions que plantegen els dirigents de cada formació política són, cada vegada, més fortes i més extenses, diuen no sentir-se representats per la deriva que van veien amb l’ambigüitat calculada dels seus discursos.
Cal recordar la definició que en va fer Anthony Downs en la seva obra 'Una teoria econòmica de la democràcia', quan deia que els partits polítics en democràcia formulen la seva política estrictament com a mitjà per obtenir vots. Si això fos així estaríem parlant d’una política mercantilista, cosa que em nego a acceptar, tot i que s’ha reconèixer que no hi ha prou en fer grans declaracions programàtiques, aquestes han de tenir la seva plasmació en la realitat quotidiana que és la que percep la ciutadania. Si això no és així, la desafecció pot acabar sent un esvoranc cada dia més gran. Esperem que 'L’assaig sobre la lucidesa' de José Saramago, quan plantejava que la població va decidir no votar, mai no arribi a ser una realitat.
