Cookie control
Dissabte, 17 d'Agost de 2019

Líders anònims, però sempre necessaris

07 d'Abril de 2015, per Ángel Juárez

El passat 23 de març va morir Domingo Bahillo. Per a aquells que no vàreu tenir l’honor de conèixe’l, us puc explicar de primera mà que va ser un lluitador i un referent per a molts veïns de Reus encara que la vida no fos generosa amb ell. Bahillo representa a la perfecció a tota una estirp de líders socials i veïnals que, malauradament, s'està perdent i no tornarà.

Com han canviat els temps... L'altre dia, després d’assabentar-me de la seva mort, em va donar per mirar fotos antigues (la nostàlgia i la tristesa acostumen a caminar agafades de la mà) de les primeres assemblees que vam celebrar a l'Associació de Veïns de Riuclar, a finals dels anys 70. I vaig comprovar amb recança que més de la meitat de les persones que apareixien a les imatges ja havien mort. En aquells temps jo tenia 18 anys, mentre que la majoria dels presents comptaven amb quatre dècades d'existència a les seves esquenes.

No em vull enganyar a mi mateix: és llei de vida. I no obstant això, aquell dia, assegut al meu menjador, revisant aquestes fotos antigues, no vaig poder evitar tenir una certa sensació de buit... No podia (ni puc) treure’m de sobre la incòmoda sensació que tot el treball que tantes persones han fet durant dècades a nivell social per la millora de la vida de molts veïns pot caure en un sac trencat.

Ho diré ben clar: anem escassos de persones que puguin donar exemple. Necessitem més valents. Necessitem més Bahillos, més Andreu Carranzas i més Pere Angladas. Perquè al final, tot i que em costi admetre-ho, tothom espera les paraules d'un líder, d'algú que sigui capaç de globalitzar les idees, canalitzar-les i comunicar-les. I d'aquest tipus de persones anem curts, i ja no només en les associacions de veïns o en les entitats, sinó també en els sindicats, en els partits polítics, al carrer. Perquè aquests éssers són els que fan possible els canvis. Els que converteixen les bones paraules en fets. Els que busquen solucions als problemes. Els que es preocupen per millorar el seu barri i la vida dels seus veïns, encara que no ho proclamin cada dia als quatre vents.

Què ha passat amb ells? On s’han amagat? Alguns (encara que cada vegada som menys) continuem al peu del canó. D'altres, per la solitud que comporta el lideratge, per l'esgotament o per ambdues coses, s'han 'cremat' i han llençat la tovallola. Molts altres, els més idealistes, han abandonat el vaixell en comprovar que la revolució que habitava en el seu pensament no podia traslladar-se a la vida real. I finalment, ens queden aquells que han optat per agafar el camí més senzill, i han passat a formar part de la llista política que els prometia el lloc més alt en la classificació. No els culpo. Però no deixa de ser trist. A Tarragona, sense anar més lluny, alguns coneguts líders veïnals que fins fa quatre dies criticaven amb sarna als polítics, ara estan esperant (amb saliva en els seus ullals) a ocupar una butaca de regidor en els plens de l'Ajuntament.

I jo, que encara puc gaudir tranquil·lament de la de pel·lícula des de la butaca de casa meva (encara que han vingut a buscar-me per liderar llistes municipals en diverses ocasions), em puc permetre el luxe d'opinar, des del confortable coixí que em proporciona l'experiència, que les persones més petites són aquelles que necessiten un càrrec per demostrar que estan per sobre dels altres. Només cal donar un cop d’ull als ajuntaments, sindicats o altres institucions per comprovar que estan plenes d'individus intranscendents, que poden ser millors o pitjors, però que no tenen el que cal tenir per canviar el món, allò que sí que tenien els companys anteriorment citats o molts dels que prenien la paraula en les primeres reunions de Riuclar. Aquest ‘quelcom' difícil de definir, aquest adjectiu inescrutable que com cantava Calamaro, “dicen que hay que tener y no muchos tenemos”.

De tota manera, més que una crítica, la meva idea inicial era que aquest article fos un càlid i senzill homenatge a tots aquells que han dedicat els millors anys de la seva vida a intentar millorar la dels altres. Persones que s'han deixat la pell i a canvi, en el millor dels casos, tan sols han rebut crítiques, odis infundats i acusacions envejoses. Persones que van creure que el canvi social no era una utopia. Persones els noms de les quals no ocupen les plaques dels carrers i places dels barris o ciutats. Persones que són oblidades poc temps després de morir, malgrat tota la feina que han fet. Líders de veritat i per sempre. Líders que, d'aquí a l'eternitat, tindran la meva més sincera admiració.

Ángel Juárez Almendros és president de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra.

Etiquetes: 

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics