Diumenge, 29 d'Octubre de 2017

L’islam no és pau

29 d'Agost de 2017, per Hakima Abdoun

Ara que tot sembla estar calmat després de l'atemptat de Barcelona i Cambrils, m’aturo a pensar, reflexionar i analitzar les reaccions. M’aturo a pensar després de tenir la ment perduda uns quants dies. És obvi que, després de viure una tragèdia tan de prop, la ment es bloqueja. Sembla ser un drama que no acaba ni acabarà mai. 

Per la meva condició social, marroquina i immigrant a Catalunya, i, per posseir una ideologia que intenta superar el fet de distingir les persones en funció del seu origen, religió, gènere, ètnia, edat i condicions econòmiques, em situo entre dues visions totalment comprensibles. El rebuig cap a la comunitat musulmana que neix després de cada atemptat terrorista i que exigeix a aquesta repudiar el terrorisme com si fos una obligació i, d'altra banda, la comunitat musulmana, que se sent assenyalada amb un dit inquisidor que els situa en el mateix nivell que els terroristes. 

Islamofòbia? Racisme? No m'agrada qualificar les persones amb etiquetes. La reacció del rebuig no deixa de ser comprensible, és una ferida emocional que neix per alguna conseqüència soferta, neix de la por i de la preocupació. Qualificar les persones fa que dividim la societat en dues parts, els dolents i els bons. Els botxins i les víctimes. És un panorama que caracteritza uns en diabòlics cruels i, uns altres, en màrtirs victimitzats. Ningú és cent per cent dolent ni bé, si reflexionéssim una mica sobre què és el que porta l'ésser humà a rebutjar algú? La resposta és la por, i, sobre què és el que porta l'altre a sentir-se rebutjat? La resposta és que està persona accepta ser rebutjada, per tant, li afecta. Ara bé, quan es converteix el rebuig a agredir, personalment ho diria violència més que islamofòbia. 

Som conscients que existeix un rebuig a la comunitat estrangera, als immigrants econòmics. No és una cosa nova. Però el rebuig que rep la comunitat musulmana o marroquina, cada vegada augmenta més que a la resta de la immigració. Per què? Existeix el rebuig? Sí, però no hem d'afrontar aquest problema des del victimisme i donar-li tanta importància l’alimenta. I, quan sortim al carrer per rebutjar el terrorisme, tal vegada no hauríem de fer-ho sota pancartes tipus “L’islam és pau”. Per més que ens dolgui, és una realitat innegable que existeix un islam que no és gens pacífic. Estem davant un islam terrorista i violent. Cert que no és el mateix que van conèixer els nostres pares i avis perquè tenen sort que molts d'ells solament van aprendre l'islam que es transmetia a través de la innocència, bondat, solidaritat i amb valors pacífics. 

La comunitat musulmana, estem davant un problema molt greu, gravíssim. No és casualitat que tots els terroristes d'avui dia siguin musulmans. Hauríem d'acceptar que l'islam d'avui ja no és el mateix que el que ens van ensenyar els nostres avis. Reconèixer que hi ha un islam que és terrorista i violent. No és qüestió de sortir a justificar-se davant el món amb pancartes, tampoc es tracta d'alçar la veu cridant “No en el meu nom”, i tampoc es tracta de fer el gest de “Sóc musulmà, no sóc terrorista. abraça'm si no tens por”, no fa falta gestos de victimisme, creu-te que no som culpables. Es tracta d'acceptar un problema que va causar tantes i tantes massacres i, encara no hem estat capaços ni d'acceptar-ho ni de reconèixer-ho. És treball de les mesquites aclarir on acaba l'islam i on comença el radicalisme. I, a més de crear campanyes contra l’islamofòbia, crear campanyes per denunciar qualsevol sospita del radicalisme en les mesquites, via pública i fins i tot a les nostres cases. Hauríem de parar el rebuig? Sí. Però anem a parar primer els "nostres". Anem a acceptar que estem davant un islam diferent, un islam radical, un islam terrorista. Anem a canviar aquest islam, començant per acceptar la seva existència. No, no és suficient dir "No en el meu nom". Tampoc es tracta de posar un policia en cada mesquita, sinó la implicació dels musulmans, treballant en xarxa entre administracions, mesquites i autoritat policial. 

Respecte als terroristes de Ripoll, estic dolguda. Molt dolguda perquè un nou islam, que no és religió dels musulmans, està fent el mal més que el bé, causa dolor més que alegria, està portant els nostres joves a l'infern. No cal perdre de vista un factor que considero important esmentar, l'educació. Com han pogut feliçment viure sis mesos entre anades, voltes i desaparicions per mitjà sense que els seus familiars i amistats s'assabentessin. L'educació, com en totes societats patriarcals, els nens i nenes rebem educació o una altra en funció del nostre sexe. Si preguntéssim als pares sobre les seves filles, ens sabrien dir fins a les vegades que acudeixen al bany. En canvi, els fills no tenen gens que perdre, ni tenen himen entre les seves cames, per la qual cosa no passa res si surten al carrer sense avisar, no passa res si arriben tard a casa i tampoc passa res si dormen a casa de desconeguts. Per què preocupar-se per un home que no té res a perdre? Amb això, no vull dir que en totes les famílies es viu així, però en la majoria sí. També existeixen pares que controlen als seus fills i filles massa, però perden el control i l'autoritat quan arriben aquests a l'adolescència. I, en moltes altres, la comunicació entre pares i fills no existeix. 

Una part de la problemàtica és aquesta, que en els tres casos porten al descontrol familiar, la qual cosa fa que el fill sigui fàcilment captat pels terroristes, perquè els joves adolescents sense futur és el perfil terrorista buscat. Una vegada captats, aquests joves, comencen a resar, llegir l'Alcorà, tractar bé als pares. A ells, els progenitors, els alegra veure als seus fills tornar al camí correcte. Creuen que ja han pres consciència, després de molt esforç a exigir-los que resin i que mai els van fer cas. És normal que s'alegrin en veure'ls més propers a Déu. Desgraciadament, al final, s'acaben emportant una sorpresa. Com sospitaran? 

Tot neix per algun motiu, no és que siguem àngels i ells dimonis, no és que siguem víctimes i ells botxins. Res d'això. En una conversa amb, Angel Belzunigui Eraso, professor de sociologia de la URV, em diu: "Els individus haurien de poder expressar i prendre el control de les seves vides sense cap additament comunitari-cultural”. Sí, sóc marroquí i d'origen musulmà. Accepto que tenim un greu problema d'adaptació, integració i inclusió. És quelcom que ni en aquesta generació, ni en la futura podem aconseguir. És molt més complex, almenys jo no tinc fe en què es canviarà. Sabent que a Espanya el tipus d'immigració marroquina procedeix de pobles amb escassos recursos. Per aconseguir tenir la lliure expressió i control de les seves vides, hauríem de començar amb la llibertat religiosa al país d'origen, però, tal com anem al Marroc, no serà immediatament. 

Personalment, crec que els plans d'integració no és que siguin insuficients. El problema radica en què s'està intentant integrar una generació perduda, la dels meus pares. Per això, considero prioritari prestar més atenció a les filles i fills. Per molt que vagin a col·legis i tinguin amistats d'altres nacionalitats, dins les seves cases hi ha una altra educació, una altra cultura i una altra ideologia religiosa.

L'islam que una minoria ha convertit en intranquil·litat, enemistat i en guerres, no és islam de pau i, mentre hi hagi interessos econòmics darrere de les guerres, no serà pacífic. Mentre hi hagi qui alimenti els terroristes, l'islam no serà pacífic. Mentre hi hagi qui prediqui la violència com a mètode per aconseguir les seves finalitats, l'islam no serà pacífic. Mentre hi hagi la divisió de la societat entre victimisme i “botxinisme”, mentre existeixi l'“ells” i el “nosaltres” no erradicarem el rebuig i seguirem parlant d’islamofòbia.

Hakima Abdoun és activista social.

COMENTARIS (2)

Comentaris

J.A.C.O.  29 d'Agost de 2017

Integracions i condemnes

És clar i evident que les famílies no apliquen directrius per aconseguir integració. Ans el contrari, s'intenta reduir, en general, el cercle i mantenir uns costums que saben estan a les antípodes. L'altre aspecte que no ajuda gens és el fet que els governs dels paisos més implicats no fan condemnes específiques per mostrar el seu rebuig. Certament és un tema molt complicat que cal afrontar des de la base: la família i les vides com a valor màxim. Les ideologies i les religions a casa.

ep  29 d'Agost de 2017

2 velocidades

El mundo va a 2 velocidades cuya diferencia es un abismo. Mientras la sonda "new horizons" ha sobrepasado Plutón y la inteligencia artificial empieza a dar miedo , en la tierra hay gente que se muere de hambre, hay gente que son asesinadas en guerras sin sentido, hay gente que se suicida porque no le encuentra el sentido a nada. hay gente que solo piensa hacer daño aunque sea a costa de su vida. Y para colmo están las religiones para "atontar" si puede ser un poco más a la humanidad. Si existe un dios creo que ni es cristiano, ni musulmán , ni budista ni nada que tenga que ver con nuestro minúsculo planeta. Las religiones son un retraso , una forma de tener a la humanidad controlada y con miedo, son restos de la ignorancia de nuestros antepasados . El islam es otra arma más para tener a unos atontados y al resto asesinando, exactamente igual el resto de religiones y sectas. He sido cristiano por obligación y reconvertido a ateo por experiencia, sentido común y por perder el miedo con el que nos intentan dominar, ya sea con religiones, política , nacionalismos, banderas, idiomas, deportes etc etc. creo que es una opinión tan respetable como la de los religiosos. Para mí las religiones son un arma inventada por el hombre para que vivan bien unos cuantos y le resto vivan con temor y obediencia. Y de ahí todos los problemas que llevamos sufriendo milenios. Mientras una nave nos manda fotos de Plutón, aquí nos creemos cuentos de cielos, demonios y ángeles. Así nos va.