Dijous, 25 d'Abril de 2024
Enfilo la carretera de Siurana. Acabo de deixar enrere la meva estimada Cornudella de Montsant, i només començar la pujada, ja puc veure les pedres del castell, entre els perfils d'aquest tros de la serra de Prades. La meva reina mora m'espera en el meu imaginari, i jo amb les finestres baixades del tot, condueixo empassant-me tot l'aire de l'entorn. Mumford & Sons sonen a tot volum, i agraeixo a la vida cada segon que pas a pas em regala.
És aquell cafè somniat per tothom, aquell glop de despertar entre el silenci i la pau, a aquesta hora sóc l'únic client del bar, és un dia entre setmana, em sento la persona més privilegiada del món. Lliure trepitjo les roques fa segles són allà posades, una sobre l'altra, fent encara més bonica la muntanya, si és que pot ser-ho. Observo, de lluny, tres taques vermelles enganxades a les parets de roca: són les escaladores que he vist caminant, mentre pujava, carregades amb les cordes, que comencen la seva via, acaronar, aconseguir el que és únic i indescriptible, sentir la llibertat esgarrapant els seus dits sobre la pedra.
Veig l'àliga de lluny, com des de dalt es mira aquell racó de món únic i meravellós, mentre per sota les merles, les orenetes i els pardals també volen resseguint la poca aigua que hi ha al pantà. Al bell mig, una mena de caiac flota sense que res ni ningú pugui aturar els seus desplaçaments provocats per l'aire i el corrent. No hi ha res que el mantingui subjecte enlloc.
Contemplo aquella festa de llibertat de tots els elements, i és que aquí fins i tot les pedres són lliures, i les llegendes de l'indret mantenen el misteri de l'eternitat. Camino i miro, toco, i acarono, tanco els ulls i em cauen les llàgrimes, el vent em va cristal·litzant els ulls. Segurament l'element més lliure de tots, el vent, em fa aturar i em posa al bell mig del conflicte amb mi mateix.
He escoltat les frases ressonant dins el meu cap, un altre cop, he visualitzat els seus rostres de dignitat, i també de tristesa, i tota aquella llibertat que m'envoltava ha desaparegut, ha quedat minvada, ha quedat en no res, perquè com em puc sentir lliure, si hi ha persones empresonades per defensar la meva voluntat?
Llavors he entès que no era pas el vent, qui feia saltar les llàgrimes dels meus ulls, sinó que és la meva corresponsabilitat, ja que som iguals de culpables, tant ells, com jo. La diferencia és que jo, aquest matí, he acaronat la llibertat. Elles i ells, no. No me n'he pogut estar, he cridat des de dalt del cingle, 'Llibertat preses polítiques', i esperant el silenci, l'àliga ha fet un crit en la immensitat del cel, i diria que fins i tot he escoltat el cavall de la reina mora clavant la pota a la roca, com dient, 'no passaran, no passaran, no passaran'.
FANTÀSTIC!!
Fantàstic escrit, Fito... sensible, ecológic, fins i tot poétic, buscant, com ens ensenya tota la Natura, aquesta Llibertat personal que els enemics d'ella empresonen. Si us plau, segueix escrivint els teus sentiments i no escoltis, ni tant sols sentis, les veus dels humans violents contraris a la Pau i a la Concórdia entre la gent. Moltes felicitats, Luri.
