Divendres, 02 de Juny de 2017

Llibres i tertúlies a ‘La Regional’

15 de Març de 2017, per Fina Masdéu

L’altre dia, al Centre de Lectura reusenc es va inaugurar l’exposició ‘Patrimoni oblidat. Memòria literària’, amb la subsegüent presentació del catàleg. I em van tornar les ganes d’escriure quatre ratlles sobre la llibreria-impremta ‘La Regional’, que aglutinà una sèrie de lletraferits reusencs i dels pobles propers, sota el guiatge intel·lectual de l’alcoverenc Josep Aladern –pseudònim de Cosme Vidal. De ben segur que hi haurà lectors que ja sabran de què els parlo i, doncs, poden deixar de llegir aquest articlet, perquè no els aportaré res de nou, però sí que m’agradaria que el continuessin llegint aquells qui no en tenien notícia.

Al final del carrer de Jesús, venint del Mercadal i prop dels ravals de Jesús i de Martí Folguera, a mà dreta i quasi perpendicular al carrer Barreres, hi ha un local petit –que ha anat albergant comerços de diversa índole– amb el número 31: allí hi havia ‘La Regional’.

Aturem-nos-hi un moment i fem un exercici de recreació del passat: cal que ens situem a finals del segle XIX,  en els anys 1897 i 1898 –enguany, ‘La Regional’ faria 120 anys–, i imaginem una botigueta plena de gent –la majoria jove– que conversa i gesticula, que té un llibre a les mans, que escolta amb atenció. Són els tertulians de ‘La Regional’, alguns dels quals, els que més la freqüentaven, van formar la ‘Colla de l’Aladern’ –coneguda en la història de la literatura catalana com a ‘Grup Modernista de Reus’. I si volem saber qui eren, ho tenim ben fàcil: ens arribem a la plaça del Teatre, ben a prop d’on som, i llegim els noms que hi ha a les estrelles encastades al terra davant del teatre Bartrina, des de l’any 2000 –un molt encertat conjunt escultòric, titulat ’L’alçament d’una partida’, obra de Francesc Vidal.

De l’activitat d’aquesta llibreria –que també va impulsar publicacions com ara ‘Reus Tranquil’, i ‘La Nova Cathalunya’– ens en parlen, en qualitat de testimonis de primera mà, alguns dels seus parroquians; el filòleg Miquel Ventura recorda, en un article a la ‘Revista del Centre de Lectura’ (1920): «En philosophia, erem scéptics; en litteratura, modernistes; en art, futuristes; en cathalanisme, ultra-radicals; i en sociología, àcrates. [...] Tots els de la coyla erem tristos i pessimistes: tot ho veiem del color pitjor». L’escriptor selvatà Joan Puig i Ferreter escriu a ‘Camins de França’ (1976): "em vaig presentar a la llibreria del carrer de Jesús. Era una botiga petita i fosca: Vaig dir el meu nom des del brancal, i se m’acostà un home escardalenc i magristó [...]. Va dir-me que ell era escriptor, que havia publicat diversos llibres, que era d’Alcover, que es deia Cosme Vidal [...]. L’Aladern davant meu! Aquell poeta fill d’uns taverners, del qual ens havia parlat tant el mestre, aquell que s’imprimia els propis llibres... Em semblava haver entrat en un món de meravella». I el memorialista Plàcid Vidal –germà de Cosme–, a ‘El convencionalisme de la vida’ (1972), deixa entreveure una certa mitificació del passat o, si més no, la voluntat de retre homenatge a una breu però intensa etapa vital que l’hauria de marcar definitivament: «me n’anava a passar pel carrer de Jesús, i en ésser davant de la casa on havíem tingut l’obrador i la llibreria, on s’havia format la plèiade de la revista La Nova Catalunya, m’aturava per un moment a recórrer amb la mirada la porta i tota la façana de l’edifici amb la curiositat i l’emoció amb què hom sol observar un monument històric. Allí en el misteri de la penombra i del silenci, consagrant un moment que era de tots els temps, em semblava sentir junt amb mi Josep Aladern, Hortensi Güell, Miquel Ventura i Balenyà, Màrius Ferrer i Segarra, Antoni Isern, Joan Puig i Ferreter, Pere Cavaller i tots els meus antics companys idealistes; els sentia espiritualment, i tots ells se’m revelaven molt més importants del que realment eren o havien estat".

Però la vida de ‘La Regional’ fou breu: un any i mig. El seu propietari, l’Aladern, generós amb els seus acòlits, oblidava ben sovint que la cultura, ai las! aporta molt d’aliment espiritual però poc de material; així que va haver de tancar el negoci i se’n va anar a provar sort a Barcelona. Per documents de l’època, sembla que en determinats sectors culturals reusencs se’l va trobar a faltar durant uns quants anys –si bé, com és habitual, això va ocórrer quan el mal ja estava fet.

En tot cas, i si el tema ens interessa, podem deixar-nos seduir pels textos d’aquests autors. Amb ells rescatarem de l’oblit indrets que conserven, de forma immaterial, records, històries, anècdotes, experiències d’aquells que ens han precedit i que han col·laborat a forjar el panorama cultural de la nostra ciutat.
                               
Fina Masdéu és filòloga.

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)