Cookie control
Diumenge, 16 de Febrer de 2020

Mai covard

26 d'Agost de 2016, per Josep Vallverdú

Cap a finals dels anys quaranta del passat segle, dins un tramvia barceloní, Jordi Carbonell, quasi encara adolescent, escoltà una frase molt insultant envers els catalans. Sense ni saber qui era el conversador, va girar-se i li clavà una solemne nata. L'home trontollà, hi hagué un rebombori, va venir la policia i tots a comissaria. Allí en Carbonell respongué a la pregunta de la causa del pinyac dient que l'home havia insultat els catalans. El comissari li féu avinent que potser amb una rèplica verbal n'hi hauria hagut prou. En Carbonell replicà que tothom defensa els seus de manera contundent, o hauria de fer-ho, i que si el senyor comissari, per exemple, era asturià i sentís que algú deia que els asturians eren uns malparits, què faria?

També aquest català incorruptible es deixà degradar militarment, amb arrencada pública de les xarreteres de sergent (Milícia Universitària), per haver manifestat –i aquell cop dins una caserna dels anys quaranta– la seva catalanitat.

Recordo que, en sortir d'una xerrada, em sembla que d'en Triadú, feta d'amagat, clandestina, de les que no s'anunciaven en aquells primers anys de postguerra, en Jordi i un altre xicot parlaven sense embuts de muntar un exèrcit català. Jo el vaig conèixer just arribat de Lleida, al setè curs de batxillerat, a l'institut Menéndez y Pelayo, on, als seus setze o disset anys, ja era molt agosarat, i un davanter centre temible per la seva fam de gols i de victòria.

Vam continuar l'amistat tots aquests anys, cadascú fent el seu camí, veient-nos cada cop menys per raó de les diferents residències i de les seves estades universitàries a l'estranger. Finalment vam coincidir novament a la Secció Filològica de l'IEC, on era molt actiu, molt creador, si convenia generant encesos debats; el reconeixia fidel servidor de la llengua, fent propostes i contrapropostes, sense deixar-se vèncer per la progressiva pèrdua de mobilitat. Tots recordarem com, des de la cadira de rodes, no va faltar a les grans manifestacions independentistes. Era, com ell hauria volgut que fos tothom, indefallent.

Al cap de prop de vuitanta anys d'amistat, sé que el veuré tothora victoriós.

Josep Vallverdú és escriptor.

Etiquetes: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics