Maregassa autoritària

Segons el diccionari de l'IEC, maregassa és aquell mar amb onades que oscil·len entre els 2,5 i els 4 metres d'alçada. Certament una situació difícil per navegar, també per als bons mariners, i que acostuma a deixar els vaixells de pesca a port. Però la maregassa és superable, amb prudència, paciència i traça en la navegació. En canvi, el tsunami no és superable, perquè arrasa tot allò que troba.

El mateix diccionari defineix com a autoritarisme l'actitud de qui exerceix la condició d'autoritari, i autoritari és aquell qui imposa als altres la seva autoritat, i també aquell qui exerceix el poder sense permetre l'oposició. La democràcia és tot el contrari.

Aquests dies vivim, tristament, una autèntica maregassa autoritària, no pas un tsunami democràtic. Molts ciutadans d'aquest país, massa, exerceixen el més pur autoritarisme, utilitzant la condició de pretesa autoritat que els dóna la força del col·lectiu: bloquejant carrers i carreteres, estacions i vies ferroviàries, aeroports, enfrontant-se amb les forces d'ordre amb tàctiques apresses dels "black bloc"..., tot amb la intenció de crear una tensió permanent. I ho fan amb la inútil, infantil, irreal i xarona pretensió de, mitjançant un tsunami –reitero: un fenomen que destrueix tot allò existent per allí on passa–, separar-se d'un estat, carregant-se la seva constitució i un estatut d'autonomia que havia situat, fins no fa gaire, a Catalunya com la regió geogràfica de la Unió Europea amb més autonomia de gestió social i política i més reconeixement de la llengua i la cultura pròpies, dins d'un dels estats més descentralitzats d'Europa.

Un estat certament encara no federal, però amb possibilitats reals d'arribar-hi per la lògica i desitjable evolució d'aquesta Unió Europea, que no té altra solució que la progressiva superació dels estats nació per arribar a l'Europa Federal. Tot el contrari, doncs, de la creació de nous estats nació. Una gran part d'aquesta meitat de Catalunya, avui immersa activament en la maregassa autoritària i cada dia més allunyada de l'altra part del país, sembla a punt per abraçar permanentment el dogma de la revolta i el sacrifici com a única possibilitat d'assolir uns objectius que per a ells són místics i mítics, la raó del seu viure, la solució de tots els seus problemes i desitjos, el consol de les seves penes... Des de l'esquerra, aquest conjunt d'anhels més sentimentals que racionals sempre han tingut un nom: fanatisme religiós.

Són els dels "Tsunami Democràtic", els dels CDR, els del "ni oblit ni perdó", els qui afirmen fent-se l'ofès allò que "la venjança és un plat que es menja fred" i que proclamen sense miraments –i recordant-me un ministre franquista ben autoritari també– "que els carrers seran sempre nostres", els qui enganxen cartells per les parets denunciant els tebis i els equidistants (o sigui, els qui no compartim la seva mística utopia), i els qui ara eleven al martirologi als seus líders que han de complir sentències judicials, tot perquè estan convençuts, obcecats, que ells i només ells tenen la raó, l'única veritat i la fe irreductible en la "nova pàtria".

Tenen també al seu costat necessaris i imprescindibles col·laboradors, que són aquells qui des de la comoditat, la covardia o la pretesa actitud progressista no tan sols no els paren els peus, sinó que els animen i "els entenen", com aquestes entitats locals més que centenàries i teòricament dedicades a la cultura o a l'esport que van publicant notes posicionant-se al costat del moviment separatista sense prendre's la molèstia de preguntar l'opinió dels seus socis, no fos cas que els seus dirigents passessin a la llista de tebis o equidistants.

Tot plegat em recorda el que Michael Stipe canta a "Losing my religion": "That's me in the corner ,That's me in the spotlight, Losing my religion, Trying to keep up with you, And I don't know if I can do it Oh no, I've said too much I haven't said enough, I thought that I heard you laughing, I thought that I heard you sing, I think I thought I saw you try"...
Però això és només un somni, una cançó.