Cookie control
Dilluns, 16 de Setembre de 2019

Matar Franco

13 de Febrer de 2015, per Antoni Segura

Manllevo el títol d'aquest article del llibre que acaba de publicar l'amic Antoni Batista, que obre amb una ucronia, el dictador va morir en l'atemptat del Palau d'Aiete (Donosti) l'agost de 1962, la qual cosa donà lloc a una evolució política controlada pels bastions del règim i part de l'oposició franquista. A partir d'aquesta obertura, que planteja al lector la possibilitat d'una història diferent que hauria avançat, encara que lentament, la transició en més d'una dècada, Batista torna al relat històric: aquell estiu Franco arribà a la capital guipuscoana més tard del que solia i l'escamot que havia preparat l'atemptat es va veure obligat a activar l'explosiu un dia abans perquè les inclemències meteorològiques l'havien fet malbé i podia provocar una explosió no controlada amb víctimes no desitjades. La premsa de l'època no va parlar de l'intent de l'atemptat del Palau d'Aiete, perquè podia desvetllar un dels secrets més ben guardats pel règim (els diferents intents d'atemptats contra el dictador que mostraven que era vulnerable), sinó que ho despatxà amb un breu: “En la noche pasada estalló un petardo situado en una huerta situada en la cuesta de Aldapeta” i posant èmfasi en la mort d'un persona que intentava passar del Berlín oriental a l'occidental.

A continuació Batista ressegueix el fil cronològic i històric dels diferents intents d'atemptats contra el dictador, començant pel que va patir a mans d'un escamot llibertari a Santa Cruz de Tenerife quatre dies abans del 18 de juliol de 1936 i acabant amb els posteriors a 1962. Corrobora la relació el 1962 entre les Joventuts Llibertàries i Defensa Interior (Octavio Alberola, Joan García Oliver i Cipriano Mera) amb el nucli fundacional d'ETA que proporcionà els explosius (Iulen de Madariaga) i al que uns anys abans els anarquistes havien donat les primeres armes per poder iniciar la lluita armada. I, sobretot, reconstrueix les vivències de Joan Conill (després de sortir de la presó, on ingressà a les files del PSUC, el camarada Bonet; després de la transició ingressà al PSC), que fou l'únic acusat condemnat a mort per “terrorisme i rebel·lió militar” (la sentència no menciona l'intent d'atemptat). Condemna que fou, finalment, commutada per trenta anys de presó –dels quals en complí deu a Burgos, Jaén i Saragossa– gràcies a la campanya internacional organitzada per Josep Benet –advocat defensor de Conill–, que va tenir l'adhesió del cardenal Montini (futur papa Pau VI), i pels anarquistes que segrestaren el vicecònsol espanyol a Milà.

quatre dècades després de la mort al llit del dictador, el 20 de novembre de 1975 (probablement va morir el dia abans però no es va anunciar la seva mort fins a la matinada del dia 20 per fer-la coincidir simbòlicament amb l'afusellament de José Antonio Primo de Rivera, el màrtir de la croada que Franco no va voler bescanviar per presos republicans), podríem establir una altra ucronia: Franco no ha mort, atès l'entramat polític de corrupció, d'enriquiment desaforat, de laminació de llibertats i de manca de qualitat democràtica que caracteritza la política espanyola.

La Guerra Civil la va guanyar Franco. I, per molt que ens entossudim, les guerres quan es perden tenen conseqüències a futur, sobretot si van seguides de quatre dècades de dictadura. Fins ben entrada la dècada dels seixanta, el moviment llibertari va atemptar diverses vegades contra el dictador i ETA aconseguí matar el seu successor, l'almirall Carrero Blanco. Aquell 20 de desembre de 1973 Franco moria una mica en perdre la seva mà dreta i home de confiança, però el franquisme seguí ben viu i les seves escorrialles es perceben encara en la intransigència d'un sistema polític incapaç de reconèixer el dret a decidir dels pobles i el d'emancipació de les classes treballadores.

Antoni Segura és escriptor i doctor en Història Contemporània de la UB.

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (1)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

Xavier Joanpere Olive  13 de Febrer de 2015

Posiblement un bon llibre

He seguit la trajectoria lliteraria d' Antoni Batista i sempre m' agradat el seu rigor en tot allo que ha publicat.Penso que es un gran autor sobretot en aquets temes que estan sovint en la frontera d' allo que ens atrevim a dir i allo que ens callem precisament per tants anys de dictadura.
Com molt be asenyala Antoni Segura les dictadures quan son llargues deixen rastre.
Avui els succedsor genetics i politics d' aquell dictador son els que estan al govern i en la mesura que puguin silenciaran les nostres veus i memoria . Gracies pero a homes com l' Antoni Batista o tambe l' Antoni Segura la nostra memoria seguira buscan entre els silencis imposats.