És una evidència que les relacions entre Catalunya i Espanya estan en un atzucac. De fet, amb poques variacions, aquest és un status quo gairebé permanent, des de mitjans del segle XIX, en la seva versió més contemporània.
Els diversos Estatuts ens han permès avançar vers una capacitat autònoma de governació, sense gaire possibilitat de canviar les coses més enllà de les competències reconegudes, és a dir amb escassa possibilitat de legislar sobre els assumptes d’ampli abast o bé, dels que afecten el dia a dia de la gent, pobresa energètica, habitatge, etc..., i, en cas de fer-ho, el TC actua com el braç allargat del govern qui fins i tot li ha atorgat recentment, capacitat punitiva.
La via de la reforma constitucional, per tal de canviar aquestes relacions de conformitat amb una amplíssima majoria de la societat catalana és, ara com ara, impossible d’abordar per la postura del PP i de no poca part dels dirigents del PSOE.
Vista aquesta situació creix a casa nostra la hipòtesi independentista, presumiblement com a única solució plausible, la qual cosa és incerta perquè, en cas d’assolir-se sense l’empara de la llei, estatal, no hi haurà reconeixement internacional.
S’obre altre cop la possibilitat, com a darrer intent superador, d’una consulta legal i acordada, amb totes les garanties democràtiques convencionals, prèvia a qualsevol altra solució de caràcter unilateral, potser inevitable.
Per tal de fer-ho possible requereixo com a part afectada que els socialistes catalans impulsin un front català que agrupi a tots els que estan a favor de l’anomenat dret a decidir dels catalans a través d’una consulta que, sense limitacions quan a les respostes, ausculti l’opinió lliure i diversa de la ciutadania, un front català que impulsi el diàleg, amb els sectors polítics progressistes d’àmbit estatal, convidant-los a una negociació sobre el futur d’aquestes noves relacions, sense apriorismes.
Per això fa falta un govern a Espanya diferent però, des d’una perspectiva històrica imprescindible, cap inflexióen la conformació política de l’Estat no s’ha produït sense una aposta arriscada com seria la d’un govern progressista encapçalat pel PSOE i amb el suport total i sincer del conglomerat progressista que conforma Podemos, que representa una actualització de l’esquerra en una fase encara dispersa, poc cohesionada i poc madura, però que compta amb un ampli suport social sobretot entre els joves.
Ni matemàticament ni, el més important, políticament, aquest escenari no pot consolidar-se, sense la participació dels partits nacionalistes.
Per això cal una suspensió de les tesis secessionistes, per tal d’assajar aquesta nova fórmula i un canvi de majoria al Parlament que incorpori totes les sensibilitats de l’esquerra, sense deixar-se arrossegar per postures antisistema, que ho impulsi.
La darrera paraula d’aquest nou procés l’hauria de tenir exclusivament el poble de Catalunya, participant en un referèndum impulsat pel nou govern espanyol, d’acord amb una lectura intel·ligent i generosa de l’article 92 de la CE, per tant plenament constitucional, com alguns requereixen.
