Hores després de la celebració (imposada) de les eleccions del 21-D, uns i altres fan la seva anàlisi dels resultats. La victòria de C's, que s'ha reproduït a la nostra ciutat, és estèril. De fet, i des del PP, García Albiol ja ha advertit que l'alegria del triomf "els durarà poc" i que amb tota probabilitat populars i taronges es trobaran plegats a l'oposició. La premsa de Madrid, per part seva, carrega amb duresa contra el triomf republicà i contra Rajoy, perquè es considera que l'estratègia de l'article 155 ha fallat. L'unionisme ha perdut a les urnes, quelcom que no tots saben ni volen entendre.
De passada, la derrota els desmunta diversos dels seus arguments. No, no hi havia una majoria silenciosa. Malgrat tractar-se d'un dia feiner, malgrat el context i l'excepcionalitat de la convocatòria, tothom ha anat a votar. I, ara per ara, agradi més o menys, els vots republicans són més que els que té el bloc autoanomenat constitucionalista. En el seu moment es va menystenir el referèndum de l'1-O i es va dir que no va tenir prou garanties. Cap ni una, de fet. S'ha assegurat que el procés ha estat fruit del deliri d'uns pocs líders, la majoria dels quals burgesos. Més de dos milions de vots a favor d'aquesta suposada utopia, amb tot, no s'haurien de qüestionar. I més ara que les eleccions han estat convocades per Rajoy i, per extensió, per l'Estat.
Des del 9-N, l'independentisme ha anat ampliant lentament la seva base. L'ha feta més transversal. El 27-S de 2015 va ser el primer triomf d'una majoria de catalans que plantejaven un camí sense l'Estat. Actualment, el suport a la república és encara més gran i la resposta unionista no pot ser altre cop la repressió ni menys encara la judicialització del conflicte, perquè si s'opta per aquesta via tot plegat s'eternitzarà. Les campanyes de C's i PP han estat impregnades per la voluntat de revenja contra aquells considerats colpistes. Els republicans no poden actuar de la mateixa manera, quan es constitueixi el nou Parlament. S'ha de negociar.
Al bloc republicà, la figura de Puigdemont ha atret més suports dels que molts creien que obtindria. Esquerra ho tenia tot a favor per ser la força més votada i no se n'ha sortit, potser en part pel nul magnetisme de Marta Rovira. La CUP, alerta, haurà de replantejar-se el seu full de ruta. Castigats pel que han qualificat com el "vot útil" republicà, de ben segur que als cupaires els ha passat factura l'actitud crítica cap a Junts pel Sí durant la passada legislatura. En tot cas, i si tot passa per un govern de concentració, per fi se sabrà si prenen la responsabilitat corrresponent. La proposta dels comuns, per cert, no ha obtingut els resultats esperats. Ni DUI ni 155, sí, però a l'hora de la veritat potser no han sabut exposar què volien per al país. Iceta, finalment, haurà d'avaluar si el matrimoni de conveniència amb Espadaler ha estat útil. A banda, els vots que ha obtingut no el fan determinant.
Després de la proclamació de la república, Junts pel Sí i CUP van haver de fer autocrítica. L'unionisme faria bé si imités l'exercici. Els més de dos milions de persones que han optat per donar suport a una causa política que va més enllà de la pertinença a l'Estat no poden ser altre cop insultades. No, no se'ls pot dir que estan abduïdes, ni adoctrinades, ni que no són normals, ni que no saben votar. L'afer català ha estat usat pel PP de Rajoy per cobrir incòmodes realitats. L'hivern serà llarg i fred, per al govern estatal, si no es treu d'un cop la bena dels ulls i admet una negociació entre iguals amb Catalunya.
