Ni República ni concòrdia

Probablement, vosaltres (plural de tu i de vós) no sabeu què és guardar fusta al moll ni tampoc que el vaig conèixer al col·legi electoral Cèlia Artiga de Reus el Primer d'Octubre de l'any passat, el Josep Sierra. Vam coincidir-hi casualment perquè hi érem encarregats de coses diverses. Ens vam avenir de seguida i vam suportar-hi plegats les càrregues dels Mossos d'Esquadra: em consta que aquell va ser l'únic col·legi de la ciutat en què la policia catalana, condicionada per l'Estat Espanyol, va gosar emprar la força contra els votants empenyent els resistents no-violents al davant de la porta de l'edifici.

Divendres passat, primer de juny de dos mil divuit, es va presentar el manifest "República i Concòrdia" a Reus (vegeu-ne el text i altres aspectes aquí: http://www.republicaiconcordia.cat/), del qual ell n'ha estat el principal impulsor, perquè ja sabeu que, a hores d'ara, no tenim ni República ni concòrdia. No tenim República Catalana perquè els líders polítics suposadament independentistes ens van trair el 3 d'octubre en no proclamar-la amb tots els ets i uts en aplicació del resultat del referèndum vinculant del Primer d'Octubre de 2017 i també ens han traït en no haver aplicat el resultat de les eleccions del 21 de desembre de 2017. I tampoc no tenim concòrdia perquè no pot haver-hi harmonia amb persones que no respecten els nostres drets humans fonamentals i són incapaces de defensar les seves posicions amb arguments i sense insults, porres i violències de tota mena.

Segurament, vosaltres ja ho sabeu, però deixeu-me recordar-vos que tindrem República i concòrdia quan el mandat del poble expressat majoritàriament a les urnes el Primer d'octubre i el 21 de desembre sigui respectat i aplicat pels polítics i aquests n'implementin la deguda acceptació democràtica a la societat. La responsabilitat del que ens ha passat i del que pugui esdevenir-nos és únicament nostra i només nostra. Ni un pas enrere, doncs. Prou excuses i prou planys, prou covardies i prou renúncies. Prou ucronies (llegiu-ne aquesta, excel·lent: "Jo soc aquell que va matar Franco", de Joan-Lluís Lluís). I prou Tot-esperant-Godots (cerqueu la ressenya de Narcís-Jordi Aragó sobre l'estrena de l'obra de Samuel Beckett al Teatre Bartrina de Reus, a cura de Lluís Pasqual, al diari El Punt del dia 19 d'abril de 199). Respecta't, poble català, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, i et respectaran a Reus i arreu, ençà i enllà del riu Cinca i de la Pica d'Estats.

Dit això, també us diré que exigeixo la llibertat dels presoners polítics catalans i el lliure retorn dels polítics exiliats catalans. Per cert, de tots ells, només n'hi ha, a tot estirar, un parell o tres, si no vaig errat, que no s'han desdit del que van dir i fer: el president d'Òmnium, Jordi Cuixart, i la consellera d'Ensenyament, Clara Ponsatí... No penso participar, doncs, en el xantatge emocional de la utilització que s'està fent d'ells per a fer claudicar tot un país. Doncs això. I que consti a l'acta del dia d'avui.

Biel Ferrer Puig és filòleg