Aquest escrit en un principi havia de sortir a finals de juliol, però a vegades les coses no passen com una havia pensat. Durant aquest mes d’agost han succeït uns fets molt lamentables que han fet que em reafirmés en el que ja havia escrit.
Fa temps que m’estic preguntant què és ser d’esquerres per a la majoria de la gent, ja que per a mi ser d’esquerres és una forma de vida. Tanmateix, veig que la meva forma de veure-ho s’allunya cada vegada més del que se m’ofereix. No vull dir que la meva manera de veure-ho sigui la correcta, però és la meva manera.
Per aquest motiu, cada vegada m’estic allunyant més dels partits oficialistes que es diuen d’esquerres, ja que no m’ofereixen el que jo n’espero. Sé que des de fa temps defensar idees d’esquerres és cada vegada més complex, però no fer-ho ha provocat que s’hagi cedit tot el camí a la postura política contrària, o sigui, al neoliberalisme.
Per desgràcia, cada vegada hi ha més exemples d’això, fins al punt que molta gent, per no dir la majoria, s’ha anat creient que no hi ha cap solució, i això és el que han volgut que es cregui. Lògicament, ser capaç de presentar postures contradictòries amb el sistema és molt difícil, i molt dur mantenir-les, i per aquest motiu fan del poble el que volen.
Un dels exemples és el que està succeint aquí, a casa meva, a Catalunya, on uns, per a tapar les seves vergonyes (cas Palau, cas Pretòria, cas Pujol, etc.), s’han embolicat amb la bandera, i els altres són capaços de vendre la majoria dels temes socials (privatització de l’ensenyament, sanitat, dependència) i aprovar uns pressupostos antisocials per una independència a la qual volen que s’arribi de la forma que sigui, encara que sigui unilateralment, ja que no els interessa res més. I jo pregunto a aquests últims: això és ser d’esquerres?
Jo crec que no, ja que prioritzen els interessos d’uns per sobre dels de la majoria. I perquè no em diguin que ho fan perquè Espanya ens roba, diré que hi ha moltes maneres de robar, i qui se senti lliure de culpes, que ho digui, ja que des d’aquí també se’ns ha robat de diferent manera. Els que sí que ho han fet han estat els primers a privatitzar la sanitat i l’ensenyament, i mentre el govern central del moment ho insinuava, aquí ja s’aplicava.
El tema de la independència s’està tirant endavant amb una sola postura, perquè els que diuen que hi estan en contra només han sabut dir que estaven pel referèndum, pel dret a decidir o per l’autodeterminació. O sigui, que han estat navegant entre diferents aigües, com si tinguessin por de dir que pensen diferent. Per tant, no han estat capaços de donar cap resposta plausible enfront de l’asserviment i menyspreu mediàtic d’algunes de les institucions catalanes i dels partits que les sustenten.
Ara venen temps difícils; no s’ha volgut o sabut donar cap més opció que l’oficialista, i això em fa veure una vegada més que no tinc ningú que em representi. Quantes persones es troben en la mateixa situació?
Jo aconsello als qui no estan per la independència o per aquest fals referèndum que aquell dia no vagin a votar, ja que el que volen els del sí és mesurar-se amb els qui no hi estem d’acord; no a votar, però sí amb la forma en què s’ha dut i es porta endavant el procés; per tant, votant fas el joc als qui han organitzat aquest referèndum unilateral. Això, lògicament, no vol dir que s’estigui d’acord amb el que es fa des del govern estatal; ben bé al contrari, vol dir que no, ja que ni uns ni altres ens han de manipular.
Per tant, si no et sents representat, l’1-O no vagis a votar. Jo no hi aniré.
