Divendres, 29 de Març de 2024

No hi ha fronteres

06 d'Octubre de 2015, per Josep M. Barberà

La tragèdia que es produeix al mediterrani, ens recorda cada dia quina és la naturalesa del món en el que vivim, podem tancar els ulls o apagar la televisió, cap d’aquestes accions ho canviarà.

Té unes dimensions que fan esgarrifar. Milers de persones a la frontera de Macedònia, un petit país que no se li reconeix ni el nom, els Ferris de les illes greges carregat amb els supervivents que hi van desembarcar després de creuar el mediterrani provinents de Síria, Iraq, Palestina i Líbia. No cal fer números, ja es veu que igual que arriben a les costes d’Itàlia o d’Espanya i creuen el Canal de la Mànega, alguns, uns quants, pocs o molts, arribaran als carrers dels nostres pobles i ciutats. Començaran a viure entre nosaltres, es guanyaran la vida com podran, sovint amb allò que ningú vol fer, muntaran els seus petits negocis... Això no és nou, i ara encara més. Què no faríem cada un de nosaltres si les bombes caiguessin cada dia prop de casa? Si veiéssim els nostres fills passar gana i por sense cap expectativa de futur? Doncs faríem el que fan ells; ajuntar tots els recursos i energia possibles, creuar el Nord d’Àfrica o l’Orient Mitjà, ni que fos caminant, entrar a Europa arriscant-se a morir ofegats, buscar l’espai Schenguen onsaben que hi ha la possibilitat de reconstruir una vida en pau.

Crec que hem de buscar entre els nostres valors culturals, religiosos o morals allò que ens acosta als altres éssers humans, pot ser la solidaritat, la caritat o si més no la comprensió, tant és. Cercar allò que ens ajuda aposar-nos a la pell dels altres i a entendre’ls.

Tot plegat m’ha portat al pensament una reflexió i la memòria de la meva família .

Per què volem fronteres si no som capaços d’aturar la por, la fam i les guerres? Ho puc dir d’una altra manera, tant els fa a les persones que el govern hongarès posi una frontera més impermeable o que el govern britànic pagui una tanca de filferros més alta, la passaran, això és segur, el món d’ara ja no en té de fronteres, és un tot per a tots els conceptes.

Si elque s’anomena el primer món provoca, indueix o declara guerres, si els governs democràtics d’Europa venen armes per enderrocar governs, si es provoquen crisis i misèria els seus efectes arribaran a la porta de casa nostra, és com escopir al cel, tot t’acaba caient a la cara.

La memòria m’ha portat fins als meus pares, que amb 14 anys van ser, cada un amb la seva família, refugiats i exiliats. La meva mare va sortir de Riba Roja d’Ebre al 1938 en plena batalla del Ebre amb el que portaven posat. Van trigar tres dies a arribar a Valls, on l’ajuntament republicà va demanar a tota la població que acollíssin solidàriament als refugiats de l’Ebre. Aquella nit tots van tenir sostre i un plat a taula.

En els primers dies del 1939 el meu pare va marxar de Valls en saber que l’hospital en el que treballava la seva mare (la meva àvia) havia estat evacuat pels bombardejos, després d’assegurar-se que els seus germans petits estaven amb els avis, es va incorporar a la caravana de soldats i civils que anaven direcció a Barcelona i França.

Van ser molts dies de caminar, de preguntar, de passar fam, set, son i esgotament. Assetjats per l’aviació anaven per camins per evitar els metrallaments i van travessar la frontera amb França senzillament perquè no hi havia marxa enrere. Els van tancar al camp de concentració d’Argelés-sur-Mer i allí es van trobar mare i fill. Com que eren dona infermera i menor no combatent van creure que no corrien perill i van decidir tornar a Valls.

Als pobles on hi entraven les tropes franquistes les cases dels que avien marxat exiliats eren destruïdes, cremades o expropiades. La meva àvia va tenir sort, la seva la van trobar intacta i amb totes les seves pertinences gràcies als bons veïns que els hi van cuidar com si fos casa seva.

Jo no puc oblidar els valors d’empatia i solidaritat que va rebre la meva família en els moments més difícils de la seva vida. Potser hauríem de preguntar-nos què signifiquen les fronteres? Pot una ratlla en un paper establir tantes diferències entre uns i altres? Ens fan creure que sí, el problema és que la història ens demostra que un dia podem ser els de l’altra banda.

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics