Ganxet 14 de Gener de 2020
Dons
te raó, es el que pasa els feixistes, es declaren ells mateixos antifeixistes, aquí, en tenim una Minoria, que es el que diu, cuan nos pense com ells volen.
La nova legislatura ha començat a caminar. Ja hi són, els nous ministres als seus despatxos. Però tot i ser sempre aquesta una bona notícia, no significa entrar en una normalitat política. Hi ha moltes qüestions per resoldre. El dia de la votació per a la investidura de Pedro Sánchez com a president del govern, es va cridar al Congreso de los Diputados, des de l'anomenada bancada de la dreta i en la qual VOX sembla ser el referent ideològic a l'hora de parlar, unes veus que cridaven 'libertad, libertad'. I, al mateix temps, aquestes mateixes veus demanaven la presó per tot aquell que no combregui amb les seves idees.
Tot i autoanomenar-se demòcrates, no acceptaven els resultats de la votació del dia 7 de gener, tot qualificant que allò era un cop d'estat (expressió actualment molt utilitzada) a la democràcia. Fets que van fer recordar una frase de Winston Churchill, quan afirmava l'any 1944 que "els feixistes del futur es diran a si mateixos antifeixistes". Amb el nomenament del nou govern s'ha encetat una partida múltiple d'escacs. Una part dels participants en el debat (ple de llenguatge prebèl·lic des del faristol, es mostraven gelosos de perdre el poder formal, tal i com Pablo Casado va donar a entendre) intenta fer-se indegudament, i amb un cert èxit, amb el control o la influència d'algunes institucions de l'estat.
Així es veu en dictàmens, resolucions i sentències emeses per òrgans judicials i administratius. Presentar en aquest escenari un projecte de negociació per part d'ERC, com argument per facilitar el nomenament de Pedro Sánchez i avisant que, en cas contrari, poden venir "els altres", és inicialment una proposta a la vegada valenta i arriscada. I malgrat això, ha estat ben rebuda per part de la ciutadania i també d'un sector de l'independentisme, encara que amb pors i desconfiances envers tots els intervinents. Hi ha sempre dos moments, en política. La jugada inicial, que és la visual, la que tothom pot valorar perquè és sobre el taulell de joc, amb un objectiu final que condiciona tots els moviments.
Aquest objectiu real dels partits polítics el coneixem en poques ocasions. A vegades donem per bons els que considerem cadascun de nosaltres, en funció de la mateixa visió o ideologia. No podem creure que els objectius finals són fixes i públics. Si així fos, com podríem acceptar que Pedro Sánchez faria les polítiques a les quals ara (després del suport amb l'abstenció d'ERC) s'ha compromès? Però també ens hem de preguntar si els republicans no han fet també una priorització dels seus objectius, canviant els que els han portat fins aquest punt. Quan ERC, atenent-nos al seu argumentari (negociació i parar la dreta), es va abstenir en la investidura de Pedro Sánchez, va assolir un compromís. Potser no escrit, però que a la pràctica és tant o més ferm, consistent en donar suport (d'una o altra manera) als pressupostos de l'estat.
Si no fos així, el govern no es podria aguantar, amb l'escàs suport directe de vots que té, i de res hagués servit l'abstenció inicial. Per altra banda, esperem que la "taula de negociació" sigui un fet, i que puguin haver-hi avenços en el diàleg (difícilment en la resolució propera del conflicte). Però, i si no fos així? Aquesta és la pregunta que queda a l'aire i que molta gent es fa. Sembla que han entrat amb la màxima d'eixamplar la base, en una possible espiral perillosa. Ara bé, també ha assumit riscos el PSOE en el moment en el qual, òbviament per la necessitat numèrica dels escons obtinguts, ha fet un govern de coalició amb Unides-Podem. Un partit i un líder que va defensar l'aplicació de l'article 155 i la repressió, així com els anuncis fets en campanya electoral de més repressió, ara es veu amb un soci al govern que, tot i el compromís d'assumir com a propis els criteris de Pedro Sánchez, li posaria molt difícil algunes actuacions repressives.
S'ha produït una situació en la qual el partit majoritari condiciona l'actuació d'Unides-Podem, a la vegada que aquest també limita la capacitat de moure's en relació amb el conflicte amb Catalunya. Sembla que s'ha generat un equilibri irregular que pot permetre encetar el diàleg, paraula molt utilitzada però que fins ara ha estat buida de contingut. Hi ha moltes ferides obertes, massa gent a la presó, represaliada i a l'exili, per creure que amb el compromís de negociar ambdós governs es pugui trobar una solució.
Però sí que és esperançador que almenys existeixi la voluntat, tant del govern de l'estat com del de Catalunya, de seure. No es pot esperar que d'aquesta taula de negociació anunciada en surti cap solució definitiva. Aquesta trigarà temps (si arriba) i no pas en aquesta nova legislatura, ja que són moltes les barreres (més mentals i ideològiques que legals) que s'han de superar per reconduir la bel·ligerància generada en el si de l'estat respecte de Catalunya.
Qui sap si Alexandre Deulofeu, matemàtic i autor del mètode "la matemàtica de la història", no tenia raó quan deia el 1954 que España s'ofegaria en les seves contradiccions territorials l'any 2029, fet que obriria el camí a la independència de Catalunya.
Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg
