Cookie control
Dimarts, 14 de Juliol de 2020

Noves ideologies o un retorn al passat

Una vegada han passat les eleccions, ve el moment de començar a fer l'encaix, difícil per altra banda, per fer una composició de govern que no tan sols serveixi per assolir una investidura, sinó també per tenir la consistència i els suports suficients per abordar tot un període legislatiu de quatre anys. Amb un primer impuls que permeti aprovar els pressupostos, que com deia Ferdinand Lassalle, és l'eina principal per poder governar.

Tindrem l’ocasió, al llarg de les setmanes vinents, d’analitzar l'evolució i els possibles pactes o acords que, esperem, puguin produir-se, tot i que la composició del Congrés, amb 17 partits no ho fa fàcil. En cas contrari, l'escenari apunta a unes noves eleccions i això perjudicaria, amb tota seguretat, al conjunt de l'estat. Només un partit polític que es mogui en l'escenari de "com pitjor, millor" pot veure-ho com una sortida vàlida.

Aquí voldria aturar-me una mica, en l'evolució que ha tingut l'electorat i sobretot en el transvasament de vots que s'han produït el passat dia 10, i que ha generat una composició del Congrés dels diputats en una situació que supera moltes previsions, i que a més d'una anàlisi política requereix també una anàlisi sociològica.  No és un fet casual la decantació de vots de la ciutadania a un partit d'ultra dreta com és Vox, que li ha permès arribar a ser la tercera força, quan fa només un parell d'anys quasi ni tan sols era conegut.

Ara tots els implicats cerquen qui és el responsable d'aquest increment. Els autos-anomenats partits constitucionalistes posen el focus en la situació de Catalunya i els partits independentistes. Se situa l'origen en el "blanqueig" que  han facilitat els primers, que permeten i accepten les seves declaracions com assumibles en un estat de dret. A més, també la sentència del Procés o l'exhumació del dictador han facilitat l'augment de vots dels socialistes.

Cert és, que hi ha unes raons més complexes i de vegades molt més profundes, arrelades en una part de la població que han aflorat en un moment fàcil fer-ho. El que posa de manifest l'increment d'un partit ultra, és el fracàs d’una política que ha jugat massa temps amb l'ambigüitat quan es parlava del passat.

Després de més de 40 anys, hem tornat a veure portar banderes que molta gent, per la seva edat, no les havien vist mai. Ara les han tret com estàndards al carrer enarborant-les amb un desfici per recuperar un passat, que no és el seu (ells no hi eren), però que d'alguna manera ho han interioritzat. Això ens ha de fer pensar en un fenomen, que a diferència d'altres partits de la mateixa tipologia a estats d'Europa, aquí tenen una base que podem anomenar franquisme sociològic, que ara s'ha vist, ha estat assumit per Vox, i en certa manera, partits com el PP, el PSOE i Cs s'han deixat arrossegar de manera molt significativa.

Es pot argumentar que hi ha hagut fets i circumstàncies que han comportat la decantació del vot en vers una ideologia que semblava quasi oblidada. Però no podem creure que les actuacions dels partits, el bloqueig a un diàleg amb Catalunya o l'exhumació del dictador, són les raons de l’esclat del vot ultra dretà.

Tant de bo fora així, però la realitat és més senzilla. Aquests vots, sempre han estat latents i els seus esquemes s'han traslladat generacionalment. Ara, és el moment en què han sortit a la llum, ja que s'han mantingut latents fins ara i han tingut el camí per aflorar.

El nou govern que pugui sortir d'aquestes eleccions, té l'oportunitat i l'obligació de fer els passos perquè d'una vegada i de manera definitiva, els anys de la dictadura i les seves influències quedin enrere.

Joan Bermúdez i Prieto
Advocat i Politòleg

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (1)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

reusencv.3.0  17 de Novembre de 2019

pollos y franco

El problema de este país es que se denominan partidos de izquierdas a cualquier cosa. En este momento en España no hay ni un solo partido de izquierda de verdad , y los que se autodenominan partidos de izquierdas son los únicos que no quieren enterrar a Franco ni las banderas del pollo porque es un argumento válido para atacar a la derecha. Como politólogo le veo un poco flojo en los análisis superficiales de banderitas y exhumaciones, ¿no cree ud. que la mayoría de gente que a votado a VOX son trabajadores y ciudadanos normales hartos con la falsa izquierda? ERC va de la manita del 3%, ¿de verdad en 2019 tenemos que estar hablando de franco para que la izquierda tenga argumentos? El partido no lo está ganando la derecha, lo está perdiendo la izquierda. Lamentable.