Que els objectes materials parlen de la nostra vida i la època que ens ha tocat viure és un fet conegut. Les coses són dipòsits de la memòria tant individual com col·lectiva i informen sobre costums, creences i sobre les circumstàncies històriques i socials del moment en què es van fer servir. Dins de la febre de coneixement i divulgació sobre els fets relacionats amb el 1714 i l’època de la Guerra de Successió, la setmana passada es va celebrar al Museu de la Llibertat –espai avui certament allunyat dels grans actes reservats per altres personalitats- una mostra que amb l’ús d’uns recursos minimalistes propis del ric fons museístic local aportava llum sobre com va viure Reus aquell moment històric i les conseqüències d’aquells fets sobre la vida dels reusencs i reusenques.
Uns pocs quadres, armes, publicacions, elements pirotècnics, instruments musicals… permetien fer un discurs acurat i domèstic sobre la vida a la ciutat d’aquell període que tanta transcendència ha tingut en el nostre imaginari històric i polític. Amb el suport de tres sessions concretes a càrrec de Salvador Palomar, Jaume Massó i Marc Ferran, aquest minicicle va funcionar com a recurs de coneixementdirigit a un públic interessat en conèixer de més a prop com va afectar aquestmoment de l’Època Moderna a la ciutat i al Camp més enllà d’episodis coneguts com el del Carrasclet.
D’entrada, cal recordar que –precisament gràcies a Carles d’Àustria- Reus s’havia convertit en ciutat oficialment el 1712 i que, tot i ser un element festiu anterior, l’àliga va venir a simbolitzar aquest canvi en la categoria polític del nostre municipi. A posteriori, doncs, aquest element va patir les represàlies dels que es van alinear amb el nou règim borbònic (els coneguts com a botiflers) fins al punt que –a excepció d’un breu lapse de temps al voltant de 1733- va desaparèixer de la festa per no recuperar-se fins a moments recents. Per aquest motiu, la profusió d’àligues en algunes balconades o edificis es va convertir moltes vegades en exemple de resistència dels que no combregaven amb el nou poder. Sorprenentment, l’au que hi havia a la casa de la vila –i avui dipositada al Museu- va sobreviure fins a la reforma del segle XX de l’edifici consistorial.
Per la seva qualitat d’immaterial i fugaç, la festa en honor d’un personatge –com en aquest cas es va realitzar al rei Carles el 1706- pot esdevenir cabdal per conèixer la representativitat d’un sistema social i els valors i creences en què se sustenta. La seva condició d’efímera, però, la converteix en un element difícil de valorar i interpretar. La presència a la mostra de publicacions sobre aquesta matèria va introduir un recurs més per mostrar-nos el valor d’allò que es recull a les cròniques solemnes.
Per la seva vocació de monumentalitat, el palau dels Bofarull és un altre dels llegats d’aquesta etapa històrica en què com s’ha dit hi va haver qui va prosperar a l’ombra d’un temps nou que-evidentment- va requerir de nous símbols. Realment, una exposició molt limitada en el temps i allunyada de grandiloqüències discursives que servia per aprofundir en un moment històric molt interessant.
Isabel Martínez és periodista i membre de Carrutxa.
