oCUPacions: no, propietat privada: si

Les ocupacions il·legals ja formen part de la quotidianitat de la nostra ciutat, tant és el punt i la impotència dels veïns que en alguns barris com ara el Gaudí els veïns s'han unit per protegir els pisos buits dels qui els volen ocupar. Una pràctica que l'únic que fa és evidenciar un trencament amb les normes establertes i provocar una confrontació entre els propietaris i veïns i els ocupes.

L'últim episodi a Reus d'ocupacions del carrer Joan Coromines ha sigut sonat, ja que segons fonts municipals els ocupes no estan en situació de vulnerabilitat i alhora duen a terme la venda de pisos de manera fraudulenta, però jo em pregunto, si els pisos ocupats no fossin d'un banc i tinguessin uns propietaris legítims? Aquests han pagat per disposar-ne sempre que vulguin sigui o no primera residència. En quin lloc queda la propietat privada? En quina situació es troben aquells que, en tornar de les vacances, arriben a casa seva i la troben ocupada? És realment una situació dramàtica per als propietaris.

En aquest cas la legislació, tot i petits (jo crec que minúsculs) avenços en matèria de desallotjaments de pisos ocupats és realment poc rígida. Tot i la necessitat d'alguns ocupes de tenir sostre i més si tenen criatures perquè han d'ocupar una propietat privada? És que no hi ha altres solucions menys doloroses per tal d'aconseguir un habitatge? Lloguers socials, pocs però n'hi han, cases d'acollida, ajudes d'accés a l'habitatge...

En quin cap cap que t'ocupin la casa amb totes les teves pertinences dins i llavors, tu, legítim propietari que fas? Et quedes al carrer? Esperes a què la justícia actuï? La veritat és que els propietaris estem molt desprotegits.

És absurd pensar que el dret a l'habitatge digne s'hagi convertit en un accés indigne a un habitatge. Conec personalment un cas que em toca molt de prop i el sofriment i patiment d'una família al que els han ocupat la casa és un autèntic infern, una situació d'impotència i en alguns casos d'esgotament físic i psicològic.

Hi ha mecanismes per tal de trobar solució als drames que pateixen les famílies sense sostre però en cap cas es pot envair una propietat privada justificant un dret que alhora comporta unes obligacions. Hi ha qui només reclama drets i no pensa mai en les obligacions.

Després veiem com la CUP defensa l'indefensable, estem a les portes de patir una vulneració total de la propietat privada i els qui defensen aquesta vulneració estan asseguts en butaques del nostre consistori. No es poden implantar polítiques comunistes en un estat de dret i menys amb un plantejament polític erroni que ha portat a dictadors a la riquesa més absoluta i al poble a la pobresa més extrema, actualment en tenim clars exemples arreu del món.

Solidaris sí, benintencionats també però no és lògic que representants públics defensin la vulneració de la propietat privada, hem de ser conscients del que implica una ocupació i del problema que representa per als que hi conviuen. S'ha de trobar la solució a les necessitats reals dels qui pateixen la manca d'un habitatge però no es poden seguir defensant les ocupacions il·legals.

Acabo amb un fragment de Murray Rothbard, economista i historiador que ens explica el principi bàsic de la propietat natural: "Així, doncs, no podem afirmar senzillament que la gran norma moral axiomàtica de la societat llibertària sigui la protecció dels drets de propietat tal com apareixen i sense més discussions. El delinqüent no té dret natural a conservar la propietat del que ha robat; l'agressor no té dret a reclamar propietat cap sobre el que ha aconseguit mitjançant la seva agressió. Per tant, hem de modificar o, millor dit, aclarir la norma bàsica de la societat llibertària per dir: ningú té dret a agredir la propietat justa o legítima d'un altre. En resum, no podem limitar-nos a parlar simplement de la defensa dels "drets de propietat" o de la "propietat privada" per si. Si procedim així, correm el greu perill de defensar el "dret de propietat" d'un agressor delinqüent, cosa que, per simple lògica, ens veuríem obligats a fer. Hem de parlar, per tant, de propietat justa o legítima o, potser, de "propietat natural". I això vol dir que hem de determinar, cas per cas, si un acte de violència és ofensiu o defensiu, és a dir, si ens trobem davant d'un delinqüent que roba a una víctima o davant d'una víctima que intenta recuperar la seva propietat."

Siguem tots ferms defensors de la propietat natural i no d'agressors i delinqüents que l'únic que busquen és la vulneració de la convivència i l'aconseguiment de drets sense cap mena d'obligació.