La desaparació de Convergència Democràtica de Catalunya és un fet històric. Poca broma! L'organització política fundada l'any 1974 a Montserrat ha marcat els designis del país durant dècades. La Catalunya actual té poc a veure amb aquella del tardofranquisme, però si és com és, per allò bop i també pel dolent, agradi o no, és en bona part influència del partit de Jordi Pujol.
És probable que sense l'escàndol de les irregularitats confessades pel seu líder fundador no s'hauria produït un sotrac tan fort a CDC, però de la necessitat tocar fer virtut i la creació de l'ara ja Partit Democràta Català pot ser una bona oportunitat. De l'embolic del nom em limito a l'obvietat que tocaria un reflexió interna sobre els greus errors comesos. Prefereixo centrar-me en l'aspecte ideològic. Citaré les opinions de dues persones qualificades, la de Xavier Trias a Catalunya Ràdio admetent que no es pot triar un nom abans de conceptualitzar un partit. I la de Miquel Sellarès, fundador de CDC, recordant a RAC1 l'existència d'un gran partit socialdemòcrata independentista com ERC obliga el PDC a definir-se en altres espais ideològics.
Crec que la definició va suposar -al meu entendre- el projecte del 2010 d'Artus Mas quan va situar CDC en un liberalisme que podia ser homologable a Europa però molt perillós d'aplicar a Catalunya en plena crisi i sense disposar de les ines d'un estat i amb les classes mitjanes catalanes asfixiades per un depredador Estat espanyol.
El postpujolisme a la màxima expressió que representa el PDC té una base sòlida d'una part de la societat que veu imprescindible per tirar endavant el projecte de l'estat propi a l'espai que representava CDC. Però el PDC n'ha de delimitar el seu, ha de buscar ser d'espectre el més ampli possible però en el seu camp ideològic, i renovar lideratges per trencar amarres amb CDC.
D'altra forma, el projecte ambigu del carril central els pot portar a allò de qui molt abraça poc estreny i quedar presoners del passat.
Dissabte, 20 d'Abril de 2024
