Cookie control
Dimarts, 10 de Desembre de 2019

Pedrolo

07 de Gener de 2015, per Maria Mercè Roca

Aquest 2015 ve molt carregat d'efemèrides literàries de primer nivell: 700 anys de la mort de Ramon Llull i 750 del naixement de Ramon Muntaner! Això sense comptar els diversos aniversaris de Benguerel, Helena Valentí o Artur Bladé... Al llarg dels mesos podrem recordar o descobrir aquestes figures i la seva obra, com aquest any que s'acaba hem pogut fer amb Joan Vinyoli. Jo tinc una flaca per Manuel de Pedrolo, que va morir l'any 1990, ara en farà 25, i la meva simpatia té tres fonts.

Literàriament, Pedrolo per mi és el nostre Simenon, un escriptor compulsiu, apassionat, sense manies, mestre de la novel·la negra, capaç de construir personatges psicològicament complexos i sempre molt carregats de sexe. Però és que a més –i aquí hi ha el meu segon motiu d'admiració– Pedrolo era independentista. Ara dir això és poc excepcional, però quan ell rebia a casa seva, al carrer Calvet de Barcelona, tanta gent, sobretot joves, escriptors o no, la cosa, tenint en compte el pa que s'hi donava, no estava exempta de perill. Però la meva estima per l'escriptor de l'Aranyó va una mica més enllà, i té un component sentimental i íntim. Amb el meu home ens vam conèixer el 1981.

La nostra primera cita va ser sopant a La Penyora –que per sort té molt bona salut– i vam acabar la nit a hores petites a Isaac el Cec –que ja fa anys que és mort–. La cosa devia anar bé, perquè vam quedar l'endemà, a la Llibreria 22. Ell, inspirat, em va recomanar El jorobadito, un llibre d'un l'escriptor argentí, Roberto Arlt, i jo vaig contraatacar dient-li que el proper dia que ens veiéssim li deixaria un llibre de Pedrolo, Cendra per Martina, que acabava de llegir i que m'havia agradat perquè la història d'amor estava explicada successivament pels seus tres protagonistes...

Espero que se li facin els homenatges literaris convenients, i que també l'independentisme el recordi com un d'aquells que van mantenir viu el desig de llibertat, gràcies als quals nosaltres hem arribat fins aquí. Per la meva part, a l'octubre, amb el meu home, quan faci trenta-quatre anys que li vaig deixar Cendra per Martina li farem junts el nostre petit homenatge particular.

Maria Mercè Roca és escriptora.

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Reportatges