Dimecres, 21 de Novembre de 2018

Pensar en global, historiar en global

29 d'Agost de 2018, per Paola Lo Cascio

Com a historiador de mirada global i conviccions d’esquerres, Josep Fontana fou crític implacable de la manera en què les forces independentistes havien gestionat els resultats de 2015 i encara més de les accions unilaterals empreses a partir d’aquell moment. Però sobretot, com a ciutadà estava preocupat per a les derivades que aquella dinàmica tindria sobre la societat

D’ençà que es va saber la notícia de la mort de Josep Fontana, en les últimes hores els diaris i les xarxes socials s’han inundat d’articles sobre la seva llarga trajectòria d’historiador i home de cultura així com sobre el seu perfil de ciutadà partícip del debat públic a la societat catalana. Nascut el 1931 a Barcelona, Fontana es va llicenciar en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona on també culminà els seus estudis doctorals el 1970. Tenint com a mestres figures de la magnitud de Ferran Soldevila, Pierre Vilar i, sobretot, Jaume Vicenç Vives, els seus estudis se centraren al llarg d’una part significativa de la seva carrera en el segle XIX, amb un paradigma que evolucionà de la història econòmica cap a la història política.

Probablement és qui va explicar més i millor la crisi de l’antic règim a Espanya amb els llibres La quiebra de la monarquía absoluta (Crítica, 1971) i Cambio económico y actitudes políticas en la España del siglo XIX (Ariel, 1983). Més endavant (un cop acabada la seva trajectòria laboral en les universitats de Barcelona, de València i a la UAB), s’interessà pel segle XX. Fruit d’aquesta dedicació en són llibres com Por el bien del Imperio. Una historia del mundo desde 1945 (pasado y Presente, 2011) o bé el seu últim assaig El siglo de la revolucion: una historia del mundo de 1914 a 2017 (Crítica, 2017). El subtítol recurrent en aquestes obres (una historia del món), delata una part decisiva de l’enfocament dels seus estudis.

Es podria dir, en aquest sentit, que com a historiador acceptà el repte potser més complex i difícil, que no és un altre que el de mirar a la història de manera global, sistèmica. També, la referència a la història global defineix una altra de les característiques fonamentals de la seva trajectòria com a investigador i (més en general) com a historiador tout court. Josep Fontana (fill d’un llibreter de Ciutat Vella), era un lector incansable, amb un coneixement de la historiografia internacional per sobre de qualsevol altre acadèmic del seu context. Aquí rau una de les seves aportacions més importants: fou Fontana a introduir al públic català i espanyol (i també llatinoamericà), el gruix de la historiografia marxista britànica a finals dels anys 70.

Fou ell qui s’encarregà de l’arribada d’autors com Hobsbawm i, sobretot E.P. Thompson (la publicació al castellà de la magna obra d’aquest últim sobre la formació de la classe obrera anglesa es degué en bona part a Fontana). Una historiografia que marcaria de manera clara la formació de generacions d’acadèmics i que obriria la porta a la introducció de temes, enfocaments i paradigmes d’interpretacions inèdits en el panorama d’aquella Espanya que sortia del Franquisme. Fontana també es va interrogar sobre la funció social de l’historiador, com demostra la publicació recent del seu L’ofici d’historiador (Arcadia, 2018). I la resposta que es va donar fou tota en el sentit d’un compromís ferm amb la transferència del coneixement a la societat.

D’aquesta inquietud neixen les moltes publicacions que va fer al llarg de les dècades i orientades a la reflexió general sobre la història (sense anar més lluny, historia. Análisis del pasado y proyecto social Crítica, 1982 (revisitat al 2000); La historia después del fin de la historia Crítica, 2001; La Historia de los Hombres, Crítica 2013), però també la seva incansable tasca com a formador de docents, fossin ells universitaris o d’ensenyament secundari. Fou un home compromès també com a ciutadà, sempre a l’esquerra: militant del PSUC des de 1957, hi va romandre fins al 1980.

L’abandonament de la militància partidista no significà pas un desinterès per la política, ans al contrari. Mentre el 2003 demanava al costat de moltes altres personalitats la conformació d’un govern de les esquerres a Catalunya que apartés el nacionalisme conservador, el 2015 no hesità a formar part –encara que fos en un lloc simbòlic-, de la candidatura de Barcelona en Comú per a les eleccions municipals guanyades per Ada Colau. Aquest petit recordatori de la figura de Josep Fontana quedaria coix si no es fes una petita menció a les vicissituds historiogràfiques i també polítiques dels últims anys. Un dels últims llibres que va publicar (i, probablement que més èxit de públic va tenir), va ser La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (Eumo, 2014) en plena eclosió del procés independentista.

Va agafar molta gent per sorpresa, admiradors i també crítics amb la seva obra. Tanmateix, la publicació del llibre responia a la inquietud de mesurar-se amb un dels temes que havien quedat fora dels seus interessos de recerca fins aquell moment, però al qual com a bon thompsonià (de base marxista però convençut de la importància dels fets culturals) es va voler enfrontar. Ho va fer des de les seves posicions ideològiques i historiogràfiques, posant al centre les classes populars i rebutjant els paradigmes fàcils que subsumeixen la identitat de classe en la identitat nacional. Ho va fer (malgrat sigui de llarg la seva obra que ha generat més debat i controvèrsia), un cop més amb una mirada llarga, sistèmica i poc amiga de les simplificacions. Simplificacions que molta premsa i molts actors polítics i institucionals en canvi van fer sense contemplacions: així naixia la idea d’una “conversió” de Fontana als objectius del Procés, conversió reforçada per la seva participació a finals de 2013 (va declarar que quan va acceptar no li van dir el títol) del controvertit simposi 'Espanya contra Catalunya', així com pel suport a la llista de Junts Pel Sí a les eleccions autonòmiques de 2015. Una idea destinada però a tenir poc recorregut.

Com a historiador de mirada global i conviccions d’esquerres, fou crític implacable de la manera en què les forces independentistes havien gestionat els resultats de 2015 i encara més de les accions unilaterals empreses a partir d’aquell moment. Però sobretot, com a ciutadà estava preocupat per a les derivades que aquella dinàmica tindria sobre la societat. Així declarava en una de les últimes entrevistes que va concedir:” Jo entenc la il·lusió de la gent i el que m’angoixa és pensar, si això acaba en frustració, en quins efectes pot tenir sobre la gent i les seves aspiracions”.

Paola Lo Cascio és historiadora i politòloga. 

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)

Reportatges