El poder polític de Catalunya dins d'Espanya sempre ha estat molt minso. Una manera de quantificar-lo és mirant el llistat de caps d'Estat i de Govern espanyol d'origen català. Hem de considerar la figura de Cap de Govern des de 1834, naixement de l'Espanya contemporània, fins a l'actualitat. En aquest període de 181 anys tan sols trobem a Estanislau Figueres que va ocupar el càrrec durant quatre mesos i a Pi i Margall, que el va ocupar durant un mes, ambdós durant la Primera República (1873). Poc abans, ens trobem el nostre conciutadà Joan Prim i Prats que té el rècord d'ocupar el càrrec de president del Consell de Ministres durant un any i mig abans de ser assassinat el 1870 a Madrid.
Entre tots tres, menys de dos anys dels últims 181, això representa un 1% del temps. Si pensem que representem el 16% de la població espanyola és una xifra irrisòria. Tot i aquests precedents, encara hi ha catalans que tenen ganes de lluitar per ser presidents d'Espanya.
Des de la recuperació de la democràcia el 1975, el primer intent ens el trobem amb el Partit Reformista Democràtic (PRD), partit de centre-dreta format el 1984 amb antics membres de la UCD i promogut des de Catalunya per Miquel Roca.
Roca i el seu PRD es van presentar a les Eleccions Generals de 1986 amb noms tan destacats com Garrigues Walker o Florentino Pérez. Tot i haver fet coalició amb d'altres formacions regionalistes, sols van aconseguir el 0,94% dels vots i cap escó. No arribar ni a l'1% dels vots reforça la idea que el nostre poder dins d'Espanya és insignificant. Aquest resultat tan desastrós va provocar que el partit desaparegués.
En ple ascens independentista, ens trobem amb dos intents més. Carme Chacón, el 2012, i Albert Ribera, enguany. Ambdós han entrat en el funest joc d'aconseguir la presidència espanyola des de camins ben diferents. La dirigent socialista ho va fer des de dins del PSOE i enfrontant-se a un líder tan poc carismàtic com Alfredo Pérez Rubalcaba. Chacón es va allunyar tant del PSC com va poder per poder presentar-se davant els seus companys del PSOE com a lliure de tot "virus" catalanista. Se'n va allunyar tant que se'n va anar a viure a Florida (Estats Units), com si fos una exitosa cantant de música llatina.
Albert Ribera s'està preparant per intentar que la seva formació política sigui la cinquena de l'arc parlamentari espanyol. Des de Catalunya fa el salt a Espanya castellanitzant el nom del seu partit, "Ciudadanos". Però a diferència del PRD de Roca no pretén "reformar" Espanya a partir dels regionalismes perifèrics, sinó des del més pur jacobinisme francès i amb la llavor de la catalanofòbia (en el seu cas auto-odi), com a element aglutinador d'aquest engendre polític en forma de partit que és C's.
Ribera no és més que l'altra cara de Rosa Díez i la seva UPD, ara caiguda en desgràcia. La UPD va néixer d'una escisió del PSE per anar contra el PNV quan el PSE havia pactat amb els nacionalistes bascos. C's neix com una formació que buscava ridiculitzar el nacionalisme català però, en el fons, és una força netament nacionalista espanyola, fins el punt d'eliminar el català del seu web per deslliurar-se de tot "virus catalanista". Però ni aquesta mostra d'autoodi els ha servit perquè el PP deixi de recordar als espanyols l'origen català de la formació, ara que els comença a preocupar el seu ascens a les enquestes.
Així doncs, podem arribar fàcilment a la conclusió que defensar l'espanyolisme més jacobinista i uniformista possible, no és mèrit suficient per treure's del damunt l'estigma de "català" que té penjat Albert Ribera i C's. És genial. Això hauria de fer reflexionar a aquests aprenents de botiflers.
Crec que és oportú recordar que el president Macià, va passar de militar de l'exèrcit espanyol a declarar la independència de Catalunya des de la plaça Sant Jaume. Fins i tot el General Prim, aprofitat ara per l'espanyolisme de sempre per reclamar l'unitarisme submís, va arribar a dir en una sessió parlamentària de 1851 a Madrid: "Els catalans són o no són espanyols? Són els nostres masovers o els nostres esclaus? Sapiguem el que són; doneu el lenitiu o la mort, però que acabi la angoixa… Són els catalans espanyols? Doncs igualeu-los als altres espanyols; i si no els voleu com espanyols aixequeu d’allí les vostres urpes, deixeu-los, que per a res us necessiten". Mostra inequívoca de fins on estava fastiguejat per la catalanofòbia ancestral existent a l'Espanya castellana.
Així les coses, crec que la fita de divuit mesos de General Prim a la presidència del govern espanyol, és un rècord que no corre perill. Tant de bo, Prim passés a la història com el català en ocupar durant més temps aquest càrrec. Seria un molt bon senyal. El millor senyal per a Catalunya.
Jordi Garcia Arnau
