Divendres, 29 de Març de 2024

Quan el digital no deixa temps a l’important

16 de Gener de 2020, per Linda Castañeda

Allò “digital”, anteriorment “multimèdia”, després “Noves Tecnologies”, “TIC”, “2.0”, s’ha usat com a adjectiu que caracteritza el que és nou, modern, interessant. Almenys en educació ha estat així. Una de les reflexions que m’ocupen des de fa uns quants anys, té a veure amb la forma en què l’excessiu ús de “la cosa digital”, com adjectiu en les seves diferents variacions, ha influït en debats fonamentals sobre l’educació i ha contribuït, com a mínim des del meu punt de vista, a la “descafeïnament” – si no desnaturalització – de qüestions importants.

Abans de seguir vull aclarir que no és que cregui que el digital no sigui important. El canvi tecnològic dels últims setanta anys em sembla absolutament meravellós i descomunal. Però si alguna cosa em resulta fascinant i preocupant alhora és la forma en la qual la nostra societat evoluciona en aquest canvi. Dit això,tornem a l’argument.

Després de cada una de les “marquesines” de títols “tecnologitzats” més o menys altisonants (atenció, no tinc res en contra dels títols cridaners; quan s’ha de convidar a algú a què s’uneixi a alguna cosa, millor un bon títol) relatives a la revolució “digital” (o 2.0, o TIC), s’han inclòs accions bàsicament idèntiques en el fons: mesures -en gairebé tots els nivells educatius- que intenten millorar l’educació a través de la implementació de les tecnologies més modernes possibles. I sí, sempre aquestes implementacions s’emmarquen teòricament en propostes de canvis didàctics, almenys el canvi metodològic sempre apareix en teoria com a objectiu. De fet, això de “no és la tecnologia sinó la metodologia que usem” és un mantra en educació des de fa més de vint anys.

Així, vam passar de les Noves Tecnologies Aplicades a l’Educació en tots els plans educatius, a la Innovació amb TIC (TAC, TEP, entre d’altres), que al seu torn va passar a ser l’Escola 2.0 (per a un món 2.0, 3.0 i fins 4.0) i ara s’inclou en tot el relatiu a la “transformació” digital (que inclou, per descomptat, educació digital, universitat digital, pensament crític digital, i així tot). Tots ells basats en el mateix principi: hem de respondre al canvi en la tecnologia (entesa només com a artefactes -encara que aquesta és una altra reflexió que pot ser que faci un altre dia-) i per això què hi ha millor que adoptar-la com a base per ajudar-nos a estar més updated, més “en l’ona”.

No obstant això, les qüestions a què se li ha anat aplicant el terme digital -com abans tots els seus predecessors-, han acabat pràcticament absents de la discussió de fons o francament desnaturalitzades. És com si en lloc d’actuar com a terme que adjectiva el substantiu, “el digital” (el 2.0, el TIC …) s’hagués convertit en el substantiu. Cal ser ciutadà digital, professor digital, competent digital, no tant pel de ciutadà, el de professor i el de competent sinó, segons sembla sobretot, pel digital. Gairebé tots els models d’elquesigui digital entenen que es tracta d’usar la tecnologia de la forma més eficient possible, aprofitant-se de totes les seves qualitats, per fer aquest elquesigui Entenent que és només qüestió d’usar millors eines, però per fer el mateix, només que d’una manera més… contemporània.

La qüestió és que, en aquesta visió, hi ha diversos problemes de fons i de forma. Vegem-ne alguns.
El principal problema de fons és que la capa digital que apliquem sobre gairebé qualsevol concepte envaeix tot el discurs i inunda, o òbvia, discursos de fons sobre la naturalesa del substantiu. Per exemple, en el cas de l’anomenada “competència digital docent” s’ha entès tradicionalment que es tracta de fer servir més eficientment la tecnologia contemporània per a ser professor, però gairebé mai s’ha fet un debat de fons, ideològic, sobre què és ser un bon professor en els temps sociotecnològics que corren. Com si les necessitats dels estudiants, de les persones (atenció, no només com a futurs treballadors) avui, fossin les mateixes que les de les persones de fa 20 anys, com si els contextos escolars fossin els mateixos, com si les nostres famílies, o els nostres pobles i ciutats, les comunitats en què s’emmarquen – i a les que haurien de contribuir les nostres escoles- fossin iguals… com si fos només qüestió de posar-nos la màscara del digital i llavors, tot solucionat.

La fulgurant immediatesa percebuda per la necessitat del canvi de tecnologies ens ha entretingut prou per evitar que dediquéssim temps a debats importants que haurien de ser la base dels canvis per al món digital, en el qual el digital no hauria d’usar-se com adjectiu, ni tan sols com a marc, sinó com a context, com entramat.

Però també hi ha algunes qüestions de manera que són problemàtiques -i definitòries- de “el digital” a la societat. A més d’ocultar el debat sobre els canvis que haurien d’escometre en els substantius abans de qualsevol vernís digital, i segurament a conseqüència d’aquest ocultament, l’adjectiu “digital” s’ha unit a una hiperindividualizació del procés de transformació, innovació, implementació o com vulguem que es digui.

La transformació digital descansa -injustament i ingènuament- sobre la responsabilitat dels individus. En la pràctica totalitat dels casos es planteja com un canvi que està definit per individus que fan coses, que manegen millor les tecnologies. No es parla de les condicions del sistema en el qual s’insereixen, no es parla tampoc del seu marge d’acció per a fer-ho, ni de com es creen condicions perquè els grups de persones comparteixin visions consensuades sobre cap a on es transformen.

Hi ha pocs plantejaments sistèmics. Quan es fan plans de “transformació digital” de l’educació, per exemple, s’entén que és una qüestió d’eines “transformadores” (més ordinadors, més pastilles, més connectivitat), i que els professors i els alumnes facin servir més i millor aquestes eines, llavors es pensa en la formació perquè “ells” (sobre els quals descansa tota la responsabilitat), canviïn. S’evadeix la importància d’invertir en les comunitats, en els contextos de les escoles, en les condicions familiars, en els mecanismes d’inspecció, en el currículum, fins i tot. S’ignora una vegada darrere l’altra, encara que la investigació sobre canvi educatiu i tecnologia educativa fa temps que ens diu que no hauria de ser així, que persones, espais, tecnologies i altres elements de l’activitat educativa no es poden entendre ni variar aïlladament, sinó que és imprescindible entendre les relacions que existeixen entre ells i intentar operar el canvi en elles.

Així, si prenem un altre exemple, objectius com el de la “universitat digital” ha obviat debats al voltant de preguntes francament importants, com quin és el paper de la universitat en el teixit industrial, quin és el paper de la universitat en el teixit social actual, quin és el de la recerca i com es contribueix des de la recerca universitària al coneixement de la societat, a la millora d’aquesta societat global en què tots presumim -o ens queixem de- viure. L’objectiu de la universitat digital ha eludit quin és el paper del professorat universitari, si són mers entrenadors de futurs operaris o si el nostre paper de docents i investigadors inclou un compromís més gran que transcendeix els números amb què es mesuren els criteris ja tristament “clàssics “de l’eficiència. És més, ha eludit la discussió sobre si les estratègies per aconseguir “allò digital” milloren les condicions de treball i estudi dels participants en aquesta comunitat universitària.

El digital, entès com les eines que fem servir, ens ha distret de debats de fons sobre el que és ser professor, el que és la qualitat de l’educació, o el que és el propòsit de la universitat. Fins i tot ens ha portat a pensar que la naturalesa d’aquests substantius en el món digital té a veure només amb un canvi “mecànic” amb què es fa. I el que és pitjor, ha portat a les persones encarregades de pensar i executar l’estratègia per enfrontar aquests canvis (sí, polítics) a creure que les solucions simples o parcials són suficients. I això són només alguns exemples.

En alguns casos aquesta visió a curt termini i parcial és clarament interessada, algú ofereix una solució (en forma de programari o de joc d’eines), es beneficia d’aquesta inversió i pressiona, fent-ho ineludible i urgent. Però en altres casos, sembla només una mena d’atabalament que ens envaeix davant el volum de les necessitats… a tots, però molt especialment als dedicats a organitzar, a gestionar… En aquests temps d’esperança de grans canvis, valdria més que li donéssim un retorn a les nostres prioritats.

(Linda Castañeda és professora i pedagoga)

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics