Durant els darrers mesos hem sentit parlar molt a Catalunya del concepte "bretxa social". De fet va començar a difondre'l per Espanya la dreta més extrema, i d'una manera particular, Jose María Aznar, pronosticant que la reivindicació independentista provocaria una divisió extrema difícil de superar.
Malauradament, darrerament aquest concepte, utilitzat cada dia pels mitjans de comunicació de masses, també ha fet forat en alguns partits d'esquerra i entre alguns sindicalistes. Han arribat a considerar que la realització de manifestacions independentistes per una banda i de manifestacions reivindicant la unitat d'Espanya, per l'altra, amb les seves banderes i consignes corresponents, serien l'evidència que la bretxa ja s'ha produït. Les casserolades de distint signe i l'aparició de banderes "confrontades" en les balconades dels nostres pobles i ciutats, afegirien noves constatacions d'aquesta bretxa.
Però el terme "bretxa social" es va començar a emprar, en l'àmbit general, d'una manera molt diferent de la que ara s'utilitza per embrutar la lluita d'alliberament nacional a Catalunya i fer-la responsable de no se sap quantes malifetes.
Inicialment es va popularitzar, especialment a Amèrica Llatina, per assenyalar una situació extrema en les diferències socials, però sense fer cap referència a la lluita de classes, ja que no és un concepte desenvolupat des del marxisme. El mot bretxa (o fractura) evoca, no solament a una situació de diferència social extrema, sinó a una ruptura, a un trencament. Aleshores, en un cantó queden els inclosos i a l'altra els exclosos.
Per tant, en comptes de parlar de classes en lluita, els teòrics de "la bretxa social", prefereixen queixar-se per les situacions que ells consideren crítiques i demanen que s'evitin, per tal de garantir la pau social.
Si, per exemple, funciona l'anomenat "ascensor social", aleshores hi ha un bon mecanisme per impedir arribar a la bretxa i ja podem sentir-nos tots inclosos, ja que pensem que el sistema ens ofereix possibilitats de millorar. En aquestes condicions, segons aquests teòrics, el sistema marxa bé. Si no funciona aquest "ascensor social", en canvi, i una part de la població no troba una feina amb un salari digne, aleshores hi ha una gran inseguretat econòmica i incertesa en el futur en una part de la població i això pot animar els disturbis, especialment en els suburbis on la població se sent exclosa. Així i tot, la situació encara es pot perxejar amb polítiques públiques per atenuar la desgracia "dels que no segueixen", i aconseguir que mercès a aquestes polítiques no se sentin exclosos.
Una analogia d'aquest concepte, l'hem trobat darrerament en l'anomenada "bretxa digital" que donaria lloc a dos grups socials diferenciats: un seria el que té accés a internet i l'altra el que no en té i queda exclòs dels avantatges que se'n deriven. És evident que l'analogia només és anecdòtica i cal prendre-la únicament com en exemple per il·lustrar el que diem.
Com es pot veure, res d'això té a veure amb la pluralitat política o amb les diferents concepcions que la població pot tenir sobre un tema concret, com ara és a casa nostra, la qüestió nacional. La pluralitat política i fins i tot el mateix concepte de PARTIT indiquen que una part de la ciutadania s'organitza de manera separada de la resta per fer realitat un projecte polític que una altra part no comparteix. La bretxa social, en canvi, vindria donada, pel tipus de desenvolupament econòmic i pel marc de relacions socials existents. Això, certament, no és independent de l'aplicació dels programes polítics, però sí que cal tenir clar la particularitat del fenomen.
Cal dir, en tot cas, que els marxistes no acostumem a emprar aquest tipus de terminologia esbiaixada. Per nosaltres les diferències socials són degudes a la posició de classe que els individus ocupen en un sistema determinat de relacions socials de producció i considerem que entre aquestes classes hi ha una lluita, que tard o d'hora acaba sent irreconciliable. I cal tenir clar que vol dir això d'irreconciliables per no trobar-nos amb sorpreses en el moment que la conflictivitat esclata.
Es una llastima, doncs, que gent que s'autodefineix d'esquerres, surti ara amb aquesta terminologia i caigui amb el parany d'emprar-la, per fer referencia a les distintes percepcions sobre la qüestió nacional que hi ha entre la població, unes percepcions que en moments crítics com els que ara estem vivint, emergeixen.
Més llastimós és encara, que els mateixos que afirmaven fa quatre dies que la qüestió nacional és una enganyifa de la burgesia per amagar les malifetes socials del capitalisme, ara diguin que la qüestió nacional crea la fractura social, tapant que és el capitalisme el que crea aquest tipus de fractura.
Podem, en algun cas, utilitzar aquesta terminologia i fer-la compatible amb l'anàlisi de classes? Sí, i tant que podem! Podem fer-ho, per exemple, en assenyalar aquelles situacions extrema en què al problema de l'explotació s'agrega el de l'exclusió. Marx, en tot cas, per referir a aquestes situacions extremes a què es veuen condemnats una part dels explotats, va utilitzar el concepte "pauperització". Aquestes situacions de pauperització s'han de saber analitzar acuradament i han de ser ben governades, evitant caure en l'error d'ignorar-les o en l'error de considerar que els explotats són únicament els exclosos, mentre que la resta de les classes treballadores se les assimila a les mal anomenades "classes mitjanes". La lluita contra l'exclusió, en tot cas, ens obliga a escoltar i dialogar, per evitar un enfrontament entre uns explotats i altres i ens obliga a construir un projecte polític que tingui com a columna vertebral, la unitat i la solidaritat en la lluita contra totes i cadascuna de les formes d'opressió, sense claudicar, en cap moment, de les nostres aspiracions emancipatòries.
