Grècia ha obert la porta a l'esperança. La resignació ha deixat pas a la incertesa, però no hi ha cap incertesa que pogués justificar la resignació. Els remeis que ha anat estenent sobre les ferides profundes del país Andonis Samaràs i el seu partit, Nova Democràcia, n'han alleujat algunes però n'han obert de noves.
La pobresa s'ha estès sobre Grècia i, amb ella, la sensació enramada de subordinació insuportable. De servilisme davant la maleïda “troica”, un concepte que molts grecs no entenen però que identifiquen amb el mal suprem. Alexis Tsipras té ara l'oportunitat que tant havia demanat. Finalment, podrà aplicar les teràpies que ha proposat durant molt de temps. Una teràpia suavitzada, perquè la Syriza que ha guanyat les eleccions no és la que va obrir-se pas amb unes exigències que han anat diluint-se. Què és ara Syriza? Aquesta pregunta només quedarà resolta amb la pràctica de govern. Els analistes no la defineixen com un partit “d'esquerres”. Tsipras reivindica “la dignitat” i “la cohesió” nacionals.
És a dir, l'orgull grec. Un orgull que fins ara havia quedat supeditat de manera massa descarnada a les directrius de la Unió Europea. Però d'orgull no es menja. Alexis Tsipras ho tindrà complicat. Haurà de mantenir ferma l'esperança que ha despertat, no pot inquietar els mercats que permeten que l'Estat pagui sous, pensions i prestacions, i encara menys pot desafiar les agitades aigües europees. Uf! Què és Syriza? Una esperança per als grecs. Això és molt. I ben poc també.
Vicent Sanchis és periodista i professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Ramon Llull.
