Portem més de dos anys intentant clarificar posicions... clarificant-nos, i crec que l'únic que s'ha aconseguit bé és fer bullir més la sang a qui ja la tenia bastant calenta.
El procés, no l'anomenat si no el temps transcorregut, ja resulta un pèl llarg. Ja ha pogut recollir l'extracte de les grans manifestacions del 2010, 2011, 2012, 2013, 2014... masses per demanar el que és just i per reivindicar el que som i volem ser. Si que es cert, però, que el que avui hi ha al carrer, del que es pot parlar, ni s'assembla al que hi havia, del que es parlava, abans. Potser només per això, ha valgut la pena remoure la terra perquè, de no haver esclatat aquest moviment massiu i transversal, tot el que ara hi ha damunt la taula encara restaria soterrat per “la puta i la ramoneta”.
Però, compte. Sembla que la part de la ciutadania disposada a expressar l'emprenyament en com es tractada Catalunya per part de l'Estat s'ha com estancat. Ha anat superant-se en xifres, però les dues darreres (eleccions-2012 i succedani del 9N-2014) s'assemblen molt. Tot i que, el resultat tampoc es que es pugui donar per massa orientador... Realment, els dos casos van ser vilment embrutats perquè no poguessin reflectir la realitat del que pensa i prefereix tothom que viu a Catalunya (el primer per la filtració, en plena campanya electoral, d'unes sospites sobre el president Mas, per cert, de les que no se'n ha sabut res més, i el segon per tota mena d'obstruccions per part de l'Estat i els seus braços executors, tot i així s'hi va poder comptar una desobediència civil de quasi be 2,5 milions de persones). A més, la diversitat, que és una de les riqueses del nostre ADN, a vegades, és un escull i no fa fàcil unificar políticament les forces, encara que en l'aspecte de com ha de ser la relació amb l'Estat hauria de ser possible per a poder asseure's a la taula amb prou decisió per parlar-ne amb qui no te cap gana de fer-ho.
O per unes coses o per altres, l'aparença que tot no serveix per quasi bé res pot prendre protagonisme si no es veu ben clarament, i ja, una “oficialització” d'aquest clam d'una bona part de la ciutadania. El que sembli que tot va perdent força a manera que el fet va avançant esglaons s'ha d'evitar. La gent que es vol expressar ja ho ha fet, ara, ja som en una altra pantalla.
En resum, el govern de la Generalitat no pot fer-ho, o deixar-ho, allargar massa més, però, és que el govern de Madrid (España) no pot seguir ignorant el problema estatal que té a Catalunya, on un grapat massa significatiu de ciutadans, i aquí en trobaríem a bastants més, no estan a gust sentint-se políticament com un ‘0’ a l'esquerra i financerament tan sols una oficina administrativa de l'Estat.
La corda s'ha tibat massa, i als dos costats en queda poca encara en condicions d'aguantar. Abans de que es parteixi definitivament i prenguem mal justos i pecadors, de veritat que no hi ha res a fer?
