La xifra de l'atur registrat a Catalunya i a Espanya del passat mes de desembre ha confirmat una tendència alcista que estranya i enlluerna una Europa que ranqueja. I és una conseqüència òbvia i necessària d'altres indicadors, com ara el creixement econòmic, la recuperació del consum o l'augment de les exportacions. El còctel fa meravelles i ha evitat la catàstrofe absoluta. Tot això és un miracle, però, perquè el govern de Mariano Rajoy no ha fet absolutament res.
El president tranquil s'ha limitat a creuar els braços després d'haver aprovat una llei que abarateix els acomiadaments. Una llei que ha permès que les empreses contracten personal sense excessius recels, i poca cosa més. Si la dita economia productiva ha de viure gràcies als incentius del govern espanyol, a Espanya produiria Rita. I com és que creix, la pobra? A costa de sacrificis i d'espavilar-se. De sacrificis dels empleats, o dels autònoms, que han vist com els sous es reduïen fins a límits de supervivència.
L'economia espanyola –i amb ella, la catalana, ai!– pot plantar una certa cara a la competència mundial perquè paga malament als qui la fan possible. I aquesta és la gran qüestió. Ara que Catalunya enfila somnis, cal començar a definir de debò com volem que sigui el futur immediat del teixit productiu del país. Cal competir amb els països emergents amb salaris baixos, cal incidir molt més en la innovació o cal predicar la revolució amb enormes i incerts canvis en els costums i la moral? Nosaltres mateixos.
