Dijous, 18 d'Octubre de 2018

Reflexions sobre Catalunya

21 de Maig de 2018, per Paco Masó

Anàlisi realitzada per un espanyol, que va viure la transició espanyola, que va estudiar Econòmiques i Ciències Polítiques i que, en el seu moment, va votar 'No' a la Constitució espanyola perquè el contingut impedia als seus descendents poder arribar a ser caps de l'Estat, i aquest càrrec es reservava a algú pel mer fet de ser fill de, independentment dels seus mèrits o demèrits i que vol que Catalunya no se separi d'Espanya perquè creu que ell mateix en sortirà perdent.

Ja jubilat i interessat pel “tsunami” que s'estava produint a Catalunya, pel seu interès vital per la política, se’n va anar a viure el 2017, a les Terres del Ebre,  Tarragona, i resumeix les seves vivències i apreciacions com segueix:

Acatament a la Constitució.

El 1978 existien Lleis Fonamentals que calien complir, però Suárez i Carrillo van fer política i se les van saltar per acordar la legalització de PC i iniciar un procés constituent.

El 1978 el sector més conservador del PP va votar 'No' a la Constitució. Avui, existeixen unes lleis i una Constitució que els conservadors, els mateixos que van votar que no la volien, no volen canviar, i, segons els espanyolistes, sense el respecte a la Llei i la Constitució només hi ha caos.

Mentida! El que hi ha és una nova legalitat. No acceptar aquesta possibilitat de canvi no reglada és la major estafa política que es pot realitzar a la societat. Què hauria passat si en lloc d'arribar a la Llei d'amnistia a la transició s'hagués arribat a demandar Suárez i Carrillo per saltar-se les Lleis Fonamentals en fer política?

Raons dels independentistes catalans per a ser-ho:

Primer.- Perquè és la seva voluntat que té tant valor i poder com la voluntat dels constitucionalistes, ja que la legitimitat la dóna la quantitat en percentatge de qui pensen organitzadament d'una mateixa manera.

Segon.- En els Jutjats s'ha definit al PP, que mana en el govern d'Espanya, com una organització per a delinquir i, no obstant això, a ningú se li ocorre de pensar que hagi deixat de ser un partit polític i que fa, bàsicament política. Qui dóna la seva legitimitat al PP és el gran nombre de gent que vota els seus postul·lats polítics. Com als independentistes catalans, però als catalans se'ls qüestiona i al PP no. Resum: discriminació dels catalans pel que fa a legitimitat.

Tercer.- Als catalans no els pot anar pitjor en la seva relació amb Espanya tant a nivell econòmic, com a polític i/o social:

En Economia, la suma dels dèficits fiscals des que es  publiquen les balances fiscals de les CC.AA. de Catalunya és molt superior al total del deute de Catalunya. Com el dèficit es ve produint des de 1978, encara que no es tinguin dades reals, cal suposar un excés d'aportació d'uns 500.000 MEUR, a valor real 2018, en aquest temps. Resumeixen discriminació dels catalans que aporten més del que reben a diferència d'altres comunitats que reben més del que aporten.

En Política. El camí políticament correcte de reformar la Constitució espanyola ja ho van fer els catalanistes fa uns 8, 10 anys, i el nou Estatut que va sortir d'aquell recorregut, votat i acceptat tant en el Parlament com en el Congrés dels Diputats, fou recorregut pel PP al Tribunal Constitucional qui va acabar declarant que 6 articles d'aquest estatut són inconstitucionals i no valen per a Catalunya encara que 5 d'ells estiguin en vigor en altres CC.AA. Només n’hi ha un, concretament el que Catalunya és una nació, que fàcilment es pot esmenar afegint-hi "històrica" o similar, i que no està en altres estatuts. Resum: discriminació política dels catalans, ja que per a ells no val el que val per a d'altres comunitats.

El camí de seguir la seva pròpia via perquè així ho vol la majoria de la població de Catalunya, ara que hi ha una nova realitat social amb majoria pro-independència, tampoc és acceptada per Espanya, que mana milers de policies a donar cops de porra per anar a votar i empresonar als seus líders pel fet de ser-ho i portar-ho a la pràctica. Resum: més discriminació política cap als polítics catalans per fer política.

Els espanyolistes, per denigrar l'independentisme català, estan disposats a posar el crit al cel perquè el president Torra és 'xenòfob' i obliden que és el quart intent de nomenar president (d'haver-se acceptat qualsevol dels tres anteriors, que no estaven inhabilitats políticament i ho van anar preventivament, no seria Torra el president) i, sobretot, volent oblidar que Mariano Rajoy també va publicar diversos articles xenòfobs argumentant que els fills de famílies acabalades eren millors, més felices, intel·ligents, capaces, professionals, d'èxit en la vida, amb millors sentiments que els fills dels obrers. Una xenofòbia ho és per raó d'idioma l'altra per raó de classe social.

En qüestió social, els espanyolistes es creuen amb el dret de "matar" per Espanya. Ho va creure Franco que es va alçar en armes contra el Govern legal de la República. Ho creien quan Fraga va fundar Aliança Popular manifestant que per Espanya estava disposat a agafar de nou el fusell i ho creien quan el setembre de 2017 acomiadaven els guàrdies civils i policies en sortir cap a Catalunya amb el "a por ellos" famós. No sembla que pugui existir una frase que aglutini major càrrega d'odi que, per cert, no ha merescut cap actuació de la fiscalia.

Espanya, en el seu conjunt, per la desinformació que fan les televisions, emissores de ràdio i periòdics, creu que són quatre bojos els que es posicionen a favor de la independència a Catalunya, quan ni Espanya ni els espanyolistes radicals s'han adonat que existeix prop del 50% de catalans que parlen català, que volen fer-ho, que volen deixar d'estar discriminats a Espanya, que prefereixen ser, en assumptes d'idioma, cap de ratolí en lloc de cua de lleó. I que han dit prou al fet que hi hagi una cadena de TV (amb 3 canals) enfront dels 20 canals existents en obert en espanyol i al fet que existeixin 5 emissores de ràdio en català enfront de les 25 en espanyol.

Pels percentatges de gent que parla una llengua o una altra, hauria d'haver-hi més o menys la mateixa quantitat en espanyol i en català. En la Catalunya d'avui, un pot viure i entendre's amb tothom (ho comprovo tots els dies) sense necessitat de parlar una sola paraula en català perquè els mitjans de difusió social són, bàsicament en espanyol, en les tendes si dius que no entens el català canvien de seguida a l'espanyol perquè el que volen és vendre i quan vas a una administració pública, per exemple un ambulatori, i dius que no entens el català i canvien a l'espanyol immediatament perquè tens dret a que  t'ho imprimeixin tot en espanyol.

Per què els catalans que tenen l'espanyol com a llengua materna no admeten una proliferació del català? Per què aquestes arrencades de conservadorisme integral que s'ha vist en el PP i ara en Ciutadans en l’assumpte de l’idioma?

Senzillament, per conservadorisme intel·lectual i perquè no volen perdre la preponderància de la seva llengua materna que, des de 1936 i fins ara, ha tingut l'espanyol, que és la 'llengua de l'imperi', enfront d'una llengua de menor rang, provinciana, en no admetre que el seu dret a parlar en espanyol no és major que el dret que té el funcionari públic o un altre ciutadà a parlar en català. I la confrontació entre els drets de tots dos no pot saldar-se sempre amb que el que parla espanyol surti beneficiat.

Ara hi ha un 50% de la població que ja no accepta continuar així i vol per al català a Catalunya el mateix estatus que té l'espanyol a Castella i Lleó o Castella-la Manxa o Madrid o Andalusia o...  I aquesta part de catalans pro idioma espanyol no vol entendre i acceptar que aquesta correlació espanyol/català a Catalunya és la que és perquè, en l'època immediata anterior de Franco, el català estava reprimit fins a l'extrem de poder morir per parlar-ho.   Apa doncs, que és una correlació forçada pel poder econòmic, els tribunals i les armes, no natural.

No és l'espanyol l'idioma amenaçat a Catalunya sinó el català que ha hagut de subsistir malgrat les prohibicions i que continua amenaçat per com exerceix els seus drets el català que parla espanyol.

Qui parla espanyol pot exigir a l'un altre que li parli en espanyol, però qui parla català no li pot exigir a l'altre que li parli en català. Com a exemple, l'administració de justícia. Un català pot exigir rebre les comunicacions, les sentències, en espanyol però no pot exigir que siguin en català i, de fet, només un 8% de les sentències es redacten en català (percentatge que no té res a veure amb el  50% de població que ho parla).

El 50% de parla catalana no està disposada a continuar acceptant més aquesta discriminació. Una altra més. I no callen i no ho van a fer perquè no és que els partits independentistes estiguin sent la punta de llança, avantguarda o similar. És que hi ha centenars o milers d'associacions de tot tipus que es mouen pels interessos específics de cadascuna i per la consecució d'aquesta desconnexió amb Espanya amb el que aquests partits independentistes van a remolc de les il·lusions d'aquest 50% de la població catalana.

Quart.- Des de la Guerra Civil fins ara mateix no ha existit mai un govern dels jutges de majoria progressista ni, molt menys, de majoria autonòmica. Aquesta majoria conservadora en el CGPJ i en els jutges d'Espanya i de Catalunya també, comporta una major dificultat d'adaptació als canvis socials que es produeixen i que, a Catalunya s'han donat amb aquesta intensitat en els últims 8 anys en què s'ha passat que el 85% dels representants catalans votaren a favor del nou estatut i, per tant, de continuar sent part d'Espanya, al fet que el 51% d'ells ara vulgui ser independent.

Si els jutges han d'arreglar el que els polítics no són capaços de fer, malament rai, perquè en l'aparell judicial es troba el més granat del conservadorisme intel·lectual i social ja que Franco ho va lligar tot de tal manera que la dreta mai ha deixat de tenir el control sobre la justícia, de fet, si un jutge no té un perfil determinat no pot arribar a ser ascendit al CGPJ. Fins i tot, quan hi havia majoria social d'esquerres, el CGPJ era de majoria conservadora perquè en no renovar els càrrecs i mantenint els vocals de forma interina, la dreta continuava dominant la justícia.

Als independentistes catalans, els va bé amb el govern de Mariano Rajoy, creixen contínuament, però Espanya i els espanyolistes farien bé d'analitzar si la inacció recurrent del govern espanyol té alguna cosa que veure en aquest assumpte.

Espanya ja ha perdut Catalunya. No es tornarà a l'autonomisme d'aquests catalans discriminats per Espanya i l'espanyol.

Lamentable, però cert. Quan abans se n'adoni Espanya d'això, millor ens anirà a tots, espanyols i catalans perquè la imatge política que estem donant a nivell internacional no fa més que desprestigiar-nos a tots, i de la imatge judicial que reflectim millor no parlar-ne.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)