L’atac aferrissat contra tot el que pugui ser identificatiu de la nostra cultura fa anys que està declarat, i saben que incidir sistemàticament contra la llengua pròpia de la nostra terra, la que per damunt de tot ens passem de pares a fills, és entrar al moll de l’os. El que és més greu és que des d’on s’ataca amb més crueltat és precisament des de casa nostra, per part de persones que conviuen entre tots nosaltres i que sovint arriben molt més enllà del que ho poden fer els que només desitgen la nostra claudicació i assimilació.
Els uns i els altres saben molt bé el que fan, encara que els d’aquí ho fan obertament de cara. Saben els punts sensibles que s’han de picar per a seguir imposant una unificació que, per postissa i gens consensuada, els està petant per tot arreu, i no només a Catalunya. Aquí, són per una banda la llengua i per l’altra, "els calerets".
Que no es pugui disposar dels impostos generats —si no de tots, sí del percentatge lògic, equitatiu i just— és incidir, també, en l’estructura de país. Del que hi ha l’Estat en treu el 20% del PIB total, independentment del que es pugui intentar construir.
Que no es pugui utilitzar el català com a llengua de comunicació natural arreu i vehicular d’aprenentatge a l’escola és incidir directament en l’estructura de país. Tothom s’hauria d’acostumar a conviure-hi amb la pau i tranquil·litat que procurem fer-ho els qui en som hereus i el volem mantenir.
I proclamar això no és anar en contra de ningú, sempre que algú no se senti ofès i traït per qui només vol reivindicar i defensar pacíficament però coherentment allò que no és igual, però que és seu... Ni és voler trencar res que, de poc consistent, qualsevol cop d’aire ho pot fer trontollar.
Saben molt bé el que fan, i també haurien de saber que aquesta no és la manera, sinó exposant el problema, o si més no els punts de vista divergents, i després parlar-ne, negociar-ho —cosa que vol dir cedir en alguna cosa—, i sempre amb la disposició de convèncer, de seduir. Si no, qualsevol acord que es vulgui aconseguir està condemnat al fracàs, i la solució al problema queda enquistada... que no vol dir eliminada.
