Cookie control
Dissabte, 24 d'Agost de 2019

Salvem els nostres llibres

28 de Març de 2016, per Núria Oliveres Montero De Novoa

Actualment, disposem d’un gran llistat d’obres literàries considerades com a clàssics pels seus valors universals i atemporals. Els autors d’aquestes obres han estat encimbellats a la fama i les seves obres estudiades a bastament. Aquests llibres no són lectures planes i fàcils, ja que llegir-los suposa un repte per al lector. Nogensmenys, l’esforç es veu recompensat amb escreix pel plaer que produeix poder entendre’ls i assimilar-los, bo i gaudint de llurs lectures en plenitud.

Tanmateix, encara hi ha una cosa que proporciona més joia que assaborir un gran llibre, i és descobrir-lo. Poques vegades tenim el privilegi de fer una troballa d’una gran obra literària, i, quan passa, volem que es reconegui la seva vàlua públicament. Volem fer-ne ressò, perquè llegir és, també, compartir coneixement. Però, ai las!, quin dels pitjors panorames possibles i més frustrants ens podem trobar quan sabem que la nostra petita gran joia, a part de passar inadvertida dins dels grans cercles literaris universals, és poc o gens valorada, i, fins i tot oblidada, dins el cànon literari del seu país i de la seva pròpia llengua.

Aquest és el cas de la novel·la ‘Quatregotes de sang: dietari d’un català al Marroc’, escrita pel, a l’igual que la seva obra, ignorat poeta, escriptor i intel·lectual reusenc Josep Maria Prous i Vila (1899-1978). Tot i que rebé grans elogis i reconeixement per part de la crítica catalana del seu moment, publicada l’any 1936, l’esclat de la Guerra Civil suposà el pràcticament silenci absolut de la difusió de la novel·la com també, l’estroncament de la vida i carrera literària del seu autor, que és veié obligat a marxar a l’exili d’on no retornaria mai al seu país.

Al llarg de  la seva joventut, Josep Maria Prous i Vila fou un escriptor i poeta prolífic, que tot i els seus orígens humils —fill d’un forner reusenc—, arribà a estar al capdavant de l’elit literària catalana del moment. El seu gènere preferit fou la poesia, però també exercí com a periodista i escriptor, on sempre manifestà una voluntat pedagògica i moralitzadora, amb un actiu esperit republicà i catalanista.

Als seus vint-i-dos anys li tocà anar a lluitar a la Guerra del Marroc, després del bany de sang que fou el que es conegué com el Desastre d’Annual, i s’hi estigué durant divuit mesos. En terres africanes Prous fou testimoni de la funesta actuació de l’exèrcit espanyol i les seves polítiques territorials. La negligència criminal del general Manuel Fernández Silvestre i d’altres militars africanistes, curulls d’arrogància i  fatxenderia, va conduir a milers dels seus soldats a la mort segura, obeint a la primitiva i macabra aritmètica assassina del “xoc de moltons”: un contra l’altre i el que tingui més força, guanya, malgrat que el preu a pagar es quantifiqui en nombroses pèrdues humanes, tant de l’exèrcit enemic com del propi.

La incompetència d’uns oficials que només maldaven per a guanyar estrelles féu que la Guerra del Rif es convertís en una matança sense sentit, si és que n’hi ha cap que en tingui. El malson de l’experiència al Marroc marcà profundament Prous, que va veure com la política colonial del govern espanyol pretenia sotmetre a la força el poble lliure amazic, i hi veu un paral·lelisme amb l’actuació opressora exercida pels mateixos polítics envers Catalunya. Tant és així que amb to profètic, en ‘Quatre gotes...’ Prous va advertir que els mateixos canons que llavors apuntaven als berbers apuntarien en el futur cap a Catalunya. Només cal veure el repertori no gaire lloable de militars espanyols que es citen al llibre: Silvestre, Berenguer, Primo de Rivera, Sanjurjo, Millán-Astray, Franco...

La lectura de ‘Quatre gotes de sang: dietari d’un català al Marroc’ no és fàcil: es tracta de conèixer i assimilar l’horror d’una guerra viscuda. Talment com una bufetada, la novel·la sacseja el lector causant una pregona impressió per la duresa del relat. Emperò, tot i l’aspror del contingut, nosaltres només llegim: Prous i Vila ho va haver de viure, i la brillantor de l’escriptor rau en el fet que tot i que estigué al bell mig de l’esdeveniment històric, va saber mantenir una perspectiva distant de caire netament testimonial i periodístic ensems. Això li permeté tenir una visió crítica i crua del que veia, i ho plasmà en ‘Quatre gotes de sang’, fent que sigui un llibre amb un innegable valor documental, però també literari.

El tema que tracta Prous és universal i atemporal, i de la seva lectura es poden extreure dos grans conceptes: el primer és que la humanitat seguirà sempre amb les mateixes brutalitats, i l’altre és que s’ha de llegir, per tal de, si més no, amb el coneixement i reflexió consegüent poder evitar la fatalitat. Malgrat que no és agradable llegir sobre la barbàrie, és quelcom que s’ha de fer perquè nosaltres, fills i hereus del passat, tenim l’obligació de recordar per, tal com s’ha apuntat abans, evitar-ne la repetició.

No podem ni ancorar-nos en la història ni tampoc renunciar a ella, sinó que el que hem de fer és conviure-hi per aprendre’n i treure’n un racional profit. La història ens convida a pensar perquè esdevé l’atalaia necessària des d’on veure-hi el reflex dels errors passats en el present: és un clar convit per no reincidir en el futur. D’aquesta gent que ha viscut i patit els tràngols de la història n’hem d’aprendre, perquè sinó els mateixos errors ens passaran a nosaltres. Prous n’era conscient del valor pedagògic de l’experiència viscuda i mai va renunciar a lluitar pels seus ideals, esquerrans, republicans, independentistes, antibel·licistes i de justícia social: això sí, només emprant la punyent arma de l’escriptor, la ploma.

Tanmateix, alguna cosa ha fallat. Prous i Vila avui dia resta en l’oblit. A la seva ciutat natal, Reus, només hi ha, de recordatori, el seu nom en un carrer. No hi ha, per exemple, cap placa al portal de la casa on va néixer, el número 10 del carrer Raseta de Sales. Actualment, són únicament quatres les obres que han estat reeditades de Prous i Vila: ‘Recull Poètic 1899-1978’ (1981) per part de la família Prous; ‘Quatre gotes...’ (2003) i ‘Josep Maria Prous i Vila...’ (2005) per part del Centre de Lectura; i ‘Cuatro gotas de sangre’. (2011) de l’editorial Barril & Barral, sent aquesta última l’única que es troba al mercat. Prous fou un acèrrim defensor de la llengua catalana i escriví tota la seva obra en català. Paradoxalment, però, només podem adquirir el ‘Quatre gotes de sang’ en castellà. Per què ha passat això?

Actualment, a Josep Maria Prous i Vila se’l considera un autor local, i sembla no tenir interès més enllà del lloc on ha nascut, tot i que la seva tasca a Barcelona i per Catalunya fou encomiable, sempre al peu del canó, sempre en lluita a través del paper i la ploma. A més a més, la indústria literària d’avui en dia no hi veu lucre en el ‘Quatre gotes de sang’, ja que sap que dins els gustos populars no hi ha interès per saber sobre conflictes que resulten ja molt llunyans en el temps, i també perquè no resulta grata una lectura que no cerca el mer entreteniment.

Davant d’aquesta situació, qui pogués esmenar el desdeny de la indústria podria ser el món acadèmic; emperò, el sistema educatiu pateix de grans mancances, tant d’objectius com de mètodes, i hi ha molt buits a emplenar. La Guerra del Marroc ha quedat bastant oblidada i ja tenen prou feina les escoles ensenyant el cànon d’autors clàssics a les classes de literatura com per parar esment a un escriptor català que parla d’un conflicte llunyà. Cal tenir present que un de més proper en el temps, la Guerra Civil, el seu record s’està, interessadament, esvaint.  

De vegades, l’onejar de la bandera pot amagar la necessitat històrica del país. Cal, quan convé i convé, malauradament, sortir al carrer a reivindicar drets legítims, però cal manifestar-se,  també, en el dia a dia, amb el coneixement i ús del patrimoni, en aquest cas històric i literari, nacional, atès que a casa nostra rau tòxicament el pensament que les lletres catalanes presenten un camp d’interès solament domèstic. En l’edició castellana del ‘Quatre gotes...’, el filòleg i escriptor Ignacio Martínez de Pisón situa l’obra en el mateix nivell que ‘Imán’ de Ramón. J. Sender. En el pròleg de l’edició catalana del ‘Quatre gotes...’, la catedràtica Montserrat Corretger observa que Sebastian Balfour, professor emèrit en estudis hispànics a la London School of Economics, cita textualment a Josep Maria Prous i Vila com a testimoni en el seu llibre Abrazo mortal. De la Guerra Colonial a La Guerra Civil. España y Marruecos (1909-1939). Amb aquests exemples, igual com en el cas dels vins del Priorat, sembla ser que ha de ser algú de fora qui ens descobreixi el que ignorem nosaltres.

El que està clar és que si nosaltres mateixos no cuidem ni apreciem el que tenim, malmetem la riquesa cultural que té el nostre país. George Orwell, autor d’’Homenatge a Catalunya’, deia que “veure allò que tenim davant dels nassos requereix una lluita constant”. Tenim davant nostre un gran llegat d’obres catalanes de gran valor i qualitat que demanen ésser estudiades i, sobretot,  reeditades. Hem de lluitar per emprendre una tasca divulgadora a dins i fora de nostres fronteres, tot i que aquesta darrera difícilment es durà a terme sense l’empenta de la primera. Josep Maria Prous i Vila, poeta reusenc, ha estat, com molts d’altres, un autor maleït i vergonyosament oblidat en la història; la seva història forma part de la nostra col·lectiva, i la seva obra reclama més atenció i estudi. Només per ‘Quatre gotes de sang’, Prous i Vila mereix estar entre els grans de les lletres catalanes i de la literatura d’aquest gènere documental.

Pere Anguera feu els primers esforços per rescatar la figura i llegat de Prous i Vila. La filòloga Montserrat Corretger i l’historiador Joan Navais han seguit la tasca en l’estudi de la vida i obra de l’escriptor, però no és feina fàcil: els seus estudis només generen interès en l’àmbit local, i tret del suport de la família de Prous o del centre cultural de la ciutat natal de l’escriptor, el Centre de Lectura de Reus, no hi hagut cap altre tipus de recolzament econòmic.

“Salvàvem els mots/ de la nostra llengua/ el meu poble i jo”, va escriure Salvador Espriu. Ens toca salvar els nostres mots cuidant dels nostres llibres. Prous resta en l’oblit editorial. Lluitem pel reconeixement del ‘Quatre gotes de sang’. Cal que es reediti en català aquesta novel·la, que es llegeixi i s’estudiï per a atorgar-li, si més no al nostre país, la seva importància, a hores d’ara en la més absoluta ignomínia. Fóra simplement un acte de justícia envers Josep Maria Prous i Vila i, alhora, per a les lletres catalanes. Envers nosaltres mateixos.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Reportatges